divendres, 22 d’agost del 2008

Rima LXI


Quan veig les hores de febre
i insomni lentes passar,
a la vora del meu llit,
qui s'hi asseurà?

Quan tremolosa la mà
extengui jo al expirar,
buscant una mà amiga,
qui l'agafarà?

Quan la mort se m'apareixi
si els ulls no resten tancats
i la mirada s'enteli
qui me'ls tancarà?

Quan les campanes sonin
(si és que sonen al finar)
al sentir-les, una oració
qui la resarà?

Quan el méu cós sense vida
oprimeixi la terra já,
a la meva sepultura,
qui vindrà a plorar?

Quan ja tot sigui passat
quan el sol torni a brillar;
que vaig passar per la vida
qui s'en recordarà?

dimarts, 19 d’agost del 2008

Rima LIII

Tornaràn les obscures orenetes
a penjar els seus nius al teu balcó
i trucaràn els vidres amb ses aletes
i et parlaran d'amor.

Però aquelles que al volar es paraven
per contemplar el nostre gran amor
quan joiosos abraçats ens estimavem
aquelles, ¡no tornaràn!

Es tornarà a enfilar la mareselva
a les tápies del teu jardi flairós
i cada tarda quan s'acaba el dia
tornaràn a obrir les seves flors.
Però aquelles amb gotes de rosada
que tu i jo miravem tremolar
al caure com llàgrimes glaçades,
aquelles ¡ja no hi serán!

Tornaràn a sonar a dintre teu
paraules ardents que et despertaràn
i el teu cor ensonyat i trist alhora
potser s'alegrarà...
Però enamorat com jo ho estava,
que t'adorava com a Déu en un altar,
com jo t'he estimat... no ho dubtis,
¡ningú t'estimarà!

Rima XXXV

No em va sorpendre
que em poquessis oblidar
però sí, que m'estimessis!
encara que l'amor poc va durar.
Perquè tu no vas comprendre
del que jo sóc capaç a l'estimar.

Rima XXIX

Sobre la falda restava
el llibre obert,
la meva cara, fregava
el teu cabell.
Ningú veia les lletres
del llibre aquell
amb les mans enllaçades
i els dos abstrets.
Quant va durar?
no puc saber-ho.
Sols sé, que tots dos
ens vam girar;
nostres ulls es trovaren
i ens vam besar...

Gustavo Adolfo Bequer


un poeta del segle passat nascut a Sevilla i que va morir molt jove, als 34 anys.
Les seves poesíes són molt romántiques i expressava en elles una gran riquesa de sentiments. Segurament influenciat per la seva llarga malaltía, també deixen endevinar un fort pesimisme.

Ja de molt jove m'agradava llegir els seus poemes i també la prosa, perqué em sentía identificada amb la seva manera d'entendre l'amor.

Ara, que m'ha agafat afecció a escriure, m'he atrevit a traducir al català algunes de les seves "rimas", les més populars de les seves poesíes. Disculpeu si no estan tan be com voldría, però és molt dificil trovar les paraules adecuades perqué rímin els versos i al mateix temps expressin amb fidelitat els sentiments. Tingueu en compte la bona voluntat.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Romantica

Bona nit estimada
dorm dolçament,
que els teus bells somnis
siguin tots meus.
Dorm serenament
sense neguit,
que jo amb amor, vetllo
el teu dormir.
No temis amor meu
a la foscor
que ens envolta la llum
del nostre amor.
El meu cos frec a frec
t'està abraçant,
sento els batècs dels cors
acompassats...
M'embriaga el perfum
dels teus cabells
que besen els meus ulls
molt tendrament...

---

Quan el dia desperta
i estàs amb mi
amb el cap recolzat
al meu coixí,
sento una pau intensa
i endormiscat,
et dono gràcies per l'amor
que m'has donat.

Gener 1992

Desig


Et vaig veure surgir de la mar brava
com una deesa envoltada de claror,
el mateix que una flor amb la rosada,
mil espurnes de cristall a tot el cós.

Com si amaguessis un tresor a ulls curiosos,
amb semblant orgullós, vas abrigar-te
i segura d'inspirar pensars morbosos,
t'ajagueres a l'arena per tapar-te.

Més, enyorant la tebior dels raigs de l'Astre
vas apartar la roba que et tapava
i et vas quedar nua... la pell daurada
adorable als meus ulls admirats,
i et contemplava...
i el meu ser luxuriós, et desitjava...

Agost 1992

El meu Poble


Tordera, vila estimada!
Tens el cor ben repartit:
ets pubilla de muntanya
però tens també aires marins.

Aquesta vila, per mi tant estimada,
riallera, senzilla i ben plantada,
té el cor de poeta, i és ben cert
que ens corpren alhora un paisatge verd...

i ens enamora a la tardor, la melangía
del paisatge boirós i tot daurat...
la dolça i esplèndida harmonía
d'un poble muntanyenc que veu el mar.

Ens emociona a les nits de lluna clara,
veure a dos que s'estimen dar-se un bes,
a l'ocell que volèia amb sa estimada
i a l'infant que adormit, té el rostre encès.

Ens fascina a l'ensems, mar i muntanyes,
perquè estem breçolats amb sa cançó
i perquè aquestes terres catalanes
Déu les va crear amb més finor.

T'arredosses a la serra del Montnegre,
que vigila amb zel els prats gentils
el mateix que una mare molt experta
quan vetlla amorosa els seus fills.

El Montseny, de crestes enlairades,
et guarda eternament, de día i nit
i t'ofrena pels teus camps i prades
l'aigua clara que beu el prat florit.

En la pau del cin d'una carena
albirem totseguit el blau del mar,
aquesta mar tan nostra i tan serena
que enamora a qui la pot mirar.

Nodreix el nostre orgull la bona terra,
les plantes i conreus amb sa verdor,
les alzines i surers... les ginesteres
que groguegen omplint-ho tot d'olor.

Per ai´xò i molt més, estimo al poble
on vaix neixer i on he estat feliç,
aquesta vila ferma i noble,
on hi espero l'hora de l'etern dormir.

Juliol 1992

dilluns, 11 d’agost del 2008

La meva llar


Oh, casa pairal, sempre recordada!
davant soleiosa, darrera ombrejada,
tan blanca i polída com ma jovenesa
tan clara i alegre com nostra infantèsa.

El bassal de l'hort voltat de pollancres...
amb tots els amics en temps de vacançes,
sento en el meu cos la fresca caricia
de l'esquitxoteix llançat amb malicia.

Dels daurats raïms, penjant de la parra
sento la dolçor, la boca ensucrada...
De l'arbre surer de frondoses branques
sento la frescor de l'ombra anhelada.

Sortint de l'escola l'estol de maïnada
feiem cap a l'era... a l'era enyorada
testimóni viu de jocs i rialles,
rotllanes i contes, amicals trobades.

i arribant la nit, sota l'estelada
amb el xiu-xiueig d'alguna besada
blanques il.lusions, dolçes confidencies,
paraules d'amor, sospirs... i silèncis.

Tot en el record ha quedat enrera
la casa, els amics, el bassal i l'era...
Oh, casa pairal sempre recordada!
Siguis beneïda, tant com anyorada!

Agost 1994

Un dia ho sabràs


Et diuen que no tinc cor
que soc tancada i esquerpa,
que estic ben orfe d'amor,
que tinc la mirada freda...

Jo sé que tot és mentida
i algun dia tu sabràs
que aquest amor que m'inspires
està dins meu ben desat.

Veuràs com d'aquest meu cor
tan oprimit i amagat,
sorgirà un volcà de foc
que a tu t'enbolcallarà.

Però ara n'estic gelosa
i guardo l'amor ben fermat
esperant que arribi l'hora
en que te'l pugui ofrenar.

I quan arribi aquesta hora
i et diguin que no tinc cor,
que sóc tancada i esquerpa
i que als meus ulls hi ha fredor,

dirás que això és falsedat
que sóc tota foc i flama
i que quan m'has abraçat
tot el meu ser et lliuraba!

Juny 1992

L'Adeu


Et deixo aquest paper escrit
que et parla del meu amor,
vull creure que aquest neguit
sols ha sigut un malson.

No m'atreveixo a esperar-te
per a donar-te l'adéu
ja que tinc por que al mirar-te
se'm trenqui aquest cor meu.

No podem seguir vivint
fent veure que tu m'estimes,
ni tu pots seguir mentint,
ni jo creure tes mentides.

He mirat aquell retrat
que reflexa el teu amor
i no he pogut evitar
que es mullés amb el meu plor.

L'angoixa que sento al pit
t'ho diran les roses blanques
que he deixat damunt del llit
on fa tantes nits que hi faltes!

Quan et recordis de mi
si em recordes algun dia,
pensa amb l'amor que ens uní
i que ha estat la meva guía.

I que el meu més gran afany
serà sempre recordar-te,
ni en envellir el pas dels anys
deixaré mai d'estimar-te!

Maig 1992

dissabte, 2 d’agost del 2008

Amor perdut

Asseguts al pedriç adossat a la soca
sota l'ombra fresca del lladoner,
no sabem parlar, ens colpeix l'angoixa,
la boca està seca... el meu cor també.

Veig el cel molt blau, les petunies florides
que engalanen el voltant del safareig
la fressa de l'aigua brollant cristallina
i les plantes que es mouen amb manyac oreig.

Fruïm del perfum agradós de l'espigol
que ens porta l'aire del bosc més proper
a la llunyanía se senten els xiscles
de les orenetes, volant amb plaer.

De sobte els teus ulls amb mirada intènsa
busquen els meus ulls que fugen covards
i em dones un bes, amb la galta encesa
ardent i febrós, com mai m'han donat.

Sento amb emoció a la meva cara
l'humitat calenta del teu plor abundant
i el lligam ansiós i fort dels teus braços
que no volien deixar-me marxar.

Ho vaig fer orgullós deixant-te molt trista
menyspreant l'amor que m'havies dat,
vaig marxar afanyós de viure la vida,
d'assolir amb escreix la felicitat.

Ara que sóc lluny i sense esperança
recordo aquells ulls que vaig rebutjar,
el teu gran amor i aquella besada...
quan vas oferir-me ta virginitat.

Ara que soc lluny, repasso la vida
que no m'ha donat la felicitat
i espero abatut i sense alegria
pensant sempre en tu, amb el cor trencat!

Novembre 1992