dijous, 9 d’octubre del 2008

Era ahir, però un ahir tan llunyà...!


Que vas marxar deixant-me sense llum
i entre silencis i foscors camino... i camino...
per uns camins tan aspres
que el pensament exhaust d'aquest silenci
s'atapeeix de pors i fum.

Canto els dies plens d'ombres melangioses
i les nits que m'omplen d'inquietud
Oh! Vull dir-t'ho, estimada en solitud
quan em pesa el desig de tota tu...!

Enyoro el fregadis de la pell fina,
el perfum del teu cabell despentinat,
les brases dels teus ulls que em cremen la retina
i els teus petons ardents... i el teu respir pausat.

Tan sols incontenible esperança d'un demà
que em sigui favorable,
em fa veure llum enllà d'enllà
al fi d'un llarg camí, inacabable.

Felicita Sagrera 1999

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Becquer de nou! LXXXVII


Recolzant la testa calurosa
en el vidre glaçat del finestral,
en el silènci de la nit foscosa,
no apartava els meus ulls d'aquell bell marc.

Envoltat de la mística vesprada,
la llum de la cambra il-luminada,
la vista atenta, sorprès, escodrinyava
els secrets de la misteriosa estança.

Pàl-lid com el marbre el seu visatge
la rossa cabellera destrenada,
estava acaronant el floc de seda
dels seus cabells i coll, fins a la cara.

Jo, l'estava mirant, i em torbava
veure-la tant formosa i encisada
com estava contemplant el seu cos verge,
com s'estava amoixant amb molta calma.

Es mirava al mirall i dolçament
somreia a la seva imatge reflexada;
I estava tan corpresa
de la seva bellesa,
que es va acostar al mirall i tendrament
al cristall va donar una besada.

Es va apagar el llum i amb gran recança
em vaig dormir, pensant en aquell rostre,
gelós d'aquell espill que ella besava,
gelós dels amanyacs que es prodigava.

Basarda


El cel no deixa de plorar,
se sent, intens, el bram del mar.

La foscor, densa ho envolta tot
quina basarda sento al meu cor.

Un gos inquiet, alça el seu plany
i resto inmòvil plena d'espant...

Ressona amb força l'udol del tro,
m'acotxo tota morta de por.

La pluja minva, s'allunya el tro,
ja, assosegat, no salta el cor.

Tranquilitzada, salto del llit
i fixo els ulls a l'infinit.

El sol, molt lent, es va aixecant
i va tancat l'espai de sang.

Un raig de llum entra festiu
i s'emmiralla al meu espill.

El prat rentat per la ruixada
té el verd brillant de l'esmaragda.

El sol, en diamants ha convertit
les gotes de pluja de la nit.

Beneït el sol, que ha tret la nit
i la basarda del meu esperit!

Felicita Sagrera - 1993

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Un somni


Et busco en la foscor,
et busco també en ple dia,
peró ets sols una il.lusió,
un somni... una fantasia.
Et busco al cel i a la mar
a l'aire, al clar de la lluna,
peró en anar-te abraçar
ets un núvol que s'allunya.
Et busco en mig de les flors
quan s'obren de matinada
i veig dintre els seus colors
la teva imatge anhelada.
I en acostar-me a la flor
amb la il.lusió de besar-te
veig que és sols una visió
i no puc ni tan sols tocar-te.

On ets que no et puc tenir
ni et puc estrényer als meus braços?
Es que mai has existit!
Ets un somni de la nit,
quan, dormint sento els teus passos!

Felicita Sagrera
2ºn Premi de Poesia de l'Esplai - 1993

Estaré desperta


Quan arribi l'hora del meu darrer viatge
i l'ànima camini per indrets llunyans...
per camins on s'encenen esperances
com llum d'estels que bateguen distants.

No em porteu corones, ni cintes ni ramatges
que pregonin al món, quan m'heu estimat;
porteu-me un pom de flors senzilles i boscanes
l'aroma que desprenguin, serà el bes de comiat.

Dexeu-me quatre roses humides de rosada,
serán el testimoni ardent del vostre amor;
l'aroma que desprenguin el ser la matinada,
serà el bes del bon dia que m'arribà el cor.

Amb ulls mig aclucats, veuré sorgir l'aurora
i veuré obrir-se lenta la llum a l'horitzó,
perquè estaré desperta, vetllant sempre tothora
per tots els que jo estimo i són el meu tresor!

Felicita Sagrera

diumenge, 5 d’octubre del 2008

El mar


Menyspreant la terra, tu vas superar-la
vas néixer lligat a un manyoc de fang
i del foc ardent que t'empresonava
vas sorgir orgullós, o mar dominant!

A estones furiós, mesurant les forces
amb les roques que planten cara al vent,
vas udolant i amenaçant amb ones
que s'alcen braves sense comptar el temps.

Però quan aplaques la teva forta ira,
saps ésser dolç, gentil i galant,
quan les teves ones que tant la fascinen,
besen a la platja que t'està esperant.

Fins a l'horitzó extens els teus braços
la blavor teva amb la d'ell juntant
i les dolces noces que us lliguen amb llaços
celebreu feliços d'amor tremolant.

Felicita Sagrera

Vanitat



Hi havia un jardí molt gran al darrera d'una torre molt bonica.
Aquest jardí estava plé de tota mena de flors: roses, gladiols, dalies, lliris i fins i tot orquidees, que es una flor que en aquells temps se'n parlava molt.
Tot pasejant, vaig passar un dia pel devant i vaig sentir unes paraules com si algú es barallés entre les flors.
La que parlava era una rosa d'un color vermell molt fosc, es pot dir grana. Aquesta parlava amb una companya d'un roser que estava just al costat del que creava les roses vermell fosc.
La que discutía amb ella era d'un color meravellós: rosa fort, tirant a taronja, però no tenia gens de perfum.
En canvi, la fosca donava una flaire que se sentía desde on estava jo, escoltant el que deien.
La de color grana, li deia a la seva veina:
-Si però tu no perfumes l'ambient com jo, que fins i tot s'hem sent l'olor d'un tros ben lluny.
-Be.- li deia la del color tant brillant,- però jo són tan bonica, que tothom m'alava. Se'm veu de lluny i el que vol fer un ramell ben vistós per quedar bé, m'esculleix a mi.
-Si, si... això tu ho dius. L'altre dia el fill de la casa acostant-se a mi, diguè a la seva promesa: -Vine a flairar aquesta rosa. Oi que te un perfum doncissim? Es fantàstic!
-Si, digué la rosa presumida; peró jo vaig sentir que ella li contestava:-Si fa molta olor, però te un color trist, es massa fosca.
-Be, be, això ho deia una persona que no té gust. Fixa't si no, les roses de Sant Jordi, sempre són vermelles.
-Jo he vist moltes persones que quan volen quedar bé, per regalar, escolleixen les de colors molt alegres i no de colors foscos com el que tens tu. Mes aviat semblen per un enterrament perquè aquest color no és vermell, es molt més fosc.
-Aixó es enveja! que més voldríes tu, que no tens ni mica de perfum?
Una clavellina, plena de clavells blancs, que estava al peu dels rosers, i tambè era d'una flaira agradable per qui passava pel seu costat, en tenía un, ja un xic marcit, que es ficà a la conversa.
-Calleu, calleu baladreres! No sabeu el què dièu. Mireu-me a mi: quant m'acabava d'obrir, era un clavell preciós i molt aromàtic, blanc com la neu; no n'heu vist cap d'igual. I ja ho veieu, la senyora de la casa no m'ha escullit mai per fer un ram. Aquí estic, que ja hem moriré aviat de vell sense que ningú s'hagi delit per collir-me. No s'ha d'esser tant vanitós en aquest mon. Tots tenim nostres defectes i virtuts, i sempre, les persones, les coses, i també les flors com nosaltres tenim algun encant i algun defecte i el que hem de fer és mirar de corretgir o dissimular-lo si és irreversible, i destacant la virtud a l'encant als demés, per a fer-nos agradables.
Un cargol, que estava mossegant l'herba digué. Molt bent dit, senyor clavell, i encara que ningú l'hagi escullit, no li sàpiga greu. Ha disfrutat mes temps gaudint d'aquest jardí tant assoleiat i no acabarà podrint-se en una jerra d'aigua!
Les roses callaren i no discutiren mai més!

Felicita Sagrera - 24 de Maig del 2008