Dos anys de la meva vida - Primera entrega

Oh amor meu, quin desconsol quan l'altre nit vas passar amb una amiga tot feliç bromejant tan a prop meu; ni em vares veure i el meu cor, saltant com un cadell, em va marxar el pit corrent darrera teu afanyós per tocar-te, acariciar els teus cabells i contemplar els teus ulls clars.
Voldria ésser una flor de colors ben vistosos, perfecta perquè et fixessis en mi, però això no és possible; ja sé que mai no em miraràs amb l'esguard amorós com jo voldria i sempre més guardaré el meu secret i t'estimaré, si, peró sense esperança; qui sap si en l'altre vida els dos, llavors, podrem ajuntar les nostres ànimes, peró mentrestant t'estimaré, t'estimaré.

Estic desolada; tan sols sortir al carrer m'he assabentat de la teva mort. M'he quedat tan aclaparada que crec que tots han descobert el meu secret.
Déu meu! Si almenys aquesta pèrdua hagués servit per a alguna causa honorable, però no, aquest tret que ha segat la teva vida a les trinxeres no ha servit per a res més que per aixó: per segar la teva joventut exhuberant, per causa d'una guerra cruel, odiosa i innecesaria, de la qual tu, em consta, n'eres contrari com molta altre gent.
No em queda el consol d'anar a plorar i posar unes flors a la teva sepultura; has caigut molt lluny de la teva terra estimada; mai no sabré on ets. Sols em queda el consol (tan petit) de pregar per tu... Octubre 1938

Tot va començar, més ben dit no va començar perqué de petits ens ignoràvem, ja que érem de grups socials diferents i viviem als extrems oposats del nostre poble; és a dir, que ni els nostres jocs eren comuns com ho eren amb altres grups de nois i noies amb qui per ser veïns, ens vèiem quotidianament.
En anar creixent tampoc vàrem tenir gaires ocasions per trobar-nos, ja que el seu ambient era molt diferent del meu i ell pels seus estudis passava llargues temporades fora.
Va ésser al'escola d'adults on jo feia uns cursets nocturns de llengua catalana, francès i dibuix, on per mrimera vegada el vaig conèixer, dic el vaig perquè no crec que ell es fixés en mi.

Era un noi molt brillant, simpàtic, parlador i amable; a més molt més educat que la resta de xicots que jo tractava; físicament també era bastant notable, almenys així el veia. Tenia el cabell ros i els ulls molt blaus; no és d'estranyar, doncs, que m'enamorés d'ell molt aviat.

Cada matí passava, minut més, minut menys, pel mateix lloc, ja que va aconseguir un treball a prop de casa meva, i jo, fent veure que tenia alguna cosa a fer al carrer estava al'aguait per veure'l passar.

Jo, mira el que és l'amor, ja en tenia prou amb la seva salutació i el seu petit somriure; era feliç com aquells gossets a qui l'amo els fa una moixaina, com una caritat a un pobre.

Va començar la Guerra Civil i nosaltres anàvem fent la nostra monòtona vida. Es fa fundar la associació d'amics entre els alumnes i fèiem alguna festeta i algun campionat de tennis de taula, però tot seguia igual.

Quan ja portàvem un any de guerra, més o menys, varen demanar a files els qui serien anomentas "la lleva del biberó", tots xicots de disset o divuit anys.

Li va tonar a ell junt amb altres amics incorporar-se i va ser llavors quan el grup d'estudiants de l'escola nocturna, patrocinats pel mestre que ens donava les classes, va acordar formar uns equips de noies per mantenir correspondència regularment amb tots els que marxaven. Així que estigueren destinats varen escriure a l'escola per assebentar-nos d'on havien anat a parar que, naturalment, va ser on es desenrotllaven els grans combats.
Coses del destí; a mi junt amb una altra amiga em va tocar la sort - així ho vaig considerar jo- de poder cartejar-me amb el meu estimat.

Continuará...