Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maresme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maresme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de febrer del 2009

Dos anys de la meva vida - Primera entrega


Oh amor meu, quin desconsol quan l'altre nit vas passar amb una amiga tot feliç bromejant tan a prop meu; ni em vares veure i el meu cor, saltant com un cadell, em va marxar el pit corrent darrera teu afanyós per tocar-te, acariciar els teus cabells i contemplar els teus ulls clars.
Voldria ésser una flor de colors ben vistosos, perfecta perquè et fixessis en mi, però això no és possible; ja sé que mai no em miraràs amb l'esguard amorós com jo voldria i sempre més guardaré el meu secret i t'estimaré, si, peró sense esperança; qui sap si en l'altre vida els dos, llavors, podrem ajuntar les nostres ànimes, peró mentrestant t'estimaré, t'estimaré.

Estic desolada; tan sols sortir al carrer m'he assabentat de la teva mort. M'he quedat tan aclaparada que crec que tots han descobert el meu secret.
Déu meu! Si almenys aquesta pèrdua hagués servit per a alguna causa honorable, però no, aquest tret que ha segat la teva vida a les trinxeres no ha servit per a res més que per aixó: per segar la teva joventut exhuberant, per causa d'una guerra cruel, odiosa i innecesaria, de la qual tu, em consta, n'eres contrari com molta altre gent.
No em queda el consol d'anar a plorar i posar unes flors a la teva sepultura; has caigut molt lluny de la teva terra estimada; mai no sabré on ets. Sols em queda el consol (tan petit) de pregar per tu... Octubre 1938


Tot va començar, més ben dit no va començar perqué de petits ens ignoràvem, ja que érem de grups socials diferents i viviem als extrems oposats del nostre poble; és a dir, que ni els nostres jocs eren comuns com ho eren amb altres grups de nois i noies amb qui per ser veïns, ens vèiem quotidianament.
En anar creixent tampoc vàrem tenir gaires ocasions per trobar-nos, ja que el seu ambient era molt diferent del meu i ell pels seus estudis passava llargues temporades fora.
Va ésser al'escola d'adults on jo feia uns cursets nocturns de llengua catalana, francès i dibuix, on per mrimera vegada el vaig conèixer, dic el vaig perquè no crec que ell es fixés en mi.

Era un noi molt brillant, simpàtic, parlador i amable; a més molt més educat que la resta de xicots que jo tractava; físicament també era bastant notable, almenys així el veia. Tenia el cabell ros i els ulls molt blaus; no és d'estranyar, doncs, que m'enamorés d'ell molt aviat.

Cada matí passava, minut més, minut menys, pel mateix lloc, ja que va aconseguir un treball a prop de casa meva, i jo, fent veure que tenia alguna cosa a fer al carrer estava al'aguait per veure'l passar.

Jo, mira el que és l'amor, ja en tenia prou amb la seva salutació i el seu petit somriure; era feliç com aquells gossets a qui l'amo els fa una moixaina, com una caritat a un pobre.

Va començar la Guerra Civil i nosaltres anàvem fent la nostra monòtona vida. Es fa fundar la associació d'amics entre els alumnes i fèiem alguna festeta i algun campionat de tennis de taula, però tot seguia igual.

Quan ja portàvem un any de guerra, més o menys, varen demanar a files els qui serien anomentas "la lleva del biberó", tots xicots de disset o divuit anys.

Li va tonar a ell junt amb altres amics incorporar-se i va ser llavors quan el grup d'estudiants de l'escola nocturna, patrocinats pel mestre que ens donava les classes, va acordar formar uns equips de noies per mantenir correspondència regularment amb tots els que marxaven. Així que estigueren destinats varen escriure a l'escola per assebentar-nos d'on havien anat a parar que, naturalment, va ser on es desenrotllaven els grans combats.
Coses del destí; a mi junt amb una altra amiga em va tocar la sort - així ho vaig considerar jo- de poder cartejar-me amb el meu estimat.

Continuará...

dijous, 16 d’octubre del 2008

Jo i les meves circumstancies


El meu nom es Felícita Sagrera i Riera.
Em vaig casar als 22 anys i varem anar a viure a Barcelona; potser l'estrés en que es viu a les ciutats tant grans, fa que les hores es facin curtes i sempre has de correr, cosa que segurament va influir perque m'acostumes a no parar mai. Llavores no hi havien televisors i l'únic gust que et podies permetre mentre estaves fent una feina com planxar, repasar la roba, cuinar i totes les altres feines propies d'una mestresa de casa, era escoltar la radio, que en el seu moment va ésser un gran invent.
Ara estic en una residència geriàtrica de Tordera, comarca del Maresme, i aquí puc practicar el que sempre m'ha agradat: escriure poesia, crear alguna fantasía com algún conte o noveleta, llegir...
Alguns aficionats a Internet, ja em deuen coneixer, no molt, perquè no fa molt temps encara que m'hi podeu trover, però he vist que han entrat gent de Méxic, Holanda, Estats Units, Chile, Finlandia, i naturalment d'Espanya i Catalunya, que és el meu pais i que m'estimo molt.

Al quedar-me vidua, va esser quan m'agafaren aquestes afeccions; primer perquè m'aburria sense la companyia del meu espòs. Després els meus dos fills es casaren i cada cop m'anava agradant més i tenía més temps lliure per practicar-ho.

Vaig començar participant en concursos a mida que m'anaven sortint millor, fins i tot des que vaig aconseguir un 1er premi, cada any en rebia algun d'important.

Tinc quatre primers premis de poesia de Tordera i dos de prosa. De Barcelona tres primers, dos segons i dos de tercers de poesía, i dos de segons i un primer de prosa de Catalunya, aixó sense contar tres placas.

Encara que em fa molta il-lusió haver-los guanyat, no ho dic per presumir, sinó que us vull transmetre els beneficis que el escriure i el llegir reporten.
Segurament en el meu cas, aquest caracter es cosa dels gens, perquè ja de petita, no podía estar mai parada. Si alguna persona que es trova ara en aquesta situació de soletad llegeix aixó, si em vol creure a mi, que ho intenti com jo; els garanteixo que trovará els dies curts.
Ah! Us he de dir que només he estudiat a l'escola primaria i gairebé tot el que se, ho he anat aprenent llegint molt.
Finalment un consell, treballeu, llegiu, que es bo per la salud i el cervell fa gimnàsia i es manté jove mes temps! Així en arrivar a la vellese no et troves tant sol i aburrit, com moltes de les persones que estan aquí. Algunes les veus que ploren d'amagat, segurament troven a faltar la caseta on han viscut tota la vida amb la seva estimada familia!

dissabte, 20 de setembre del 2008

LXIX


El començar el llampec, tot just naixem
i quan encara brilla, ja morim
tant curta ès la vida!

Rera l'amor i la gloria sempre anem
una sombra i un somni perseguim
perquè a l'instant morim!

---------------------------------
XI

Jo sóc tota foc, jo sóc morena
jo sóc el símbol de la passió
d'ànsia d'amor l'ànima plena.
A mi em busques?
"No ès a tu, no"

Les trenes d'or, la cara pla-lida,
guardo el tresor de ma dolçor,
puc oferir-te gran benahurança.
A mi em crídes?
"No ès a tu, no"

Jo soc un somni, un impossible
com un fantasma de boira i llum
jo no tinc cos, sóc intangible
no puc donar-me.
"Si! vine tú"!

dissabte, 6 de setembre del 2008

Rima LXXIII


Van tancar els seus ulls
que tenía oberts
taparen la cara
amb un trós de llenç
i els uns silenciosos
i altres sanglotant
de la trista cambra
anaven tots marxant.

La llum d'una llántia
que a terra cremava
a les parets blanques
hi parpallejava
la rígida imatge
al llit estirada.

Despertava el dia,
i amb la llum primera
com cada jornada
la gent caminava
a la seva feina.

Amb aquell contrast
de vida i mistéri,
de foscor i llum,
de claror i tenebres,
a la meva ment
es plasmma el trist quadre
del buid que deixaria
el sér que finava.
Deu méu que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Amb la caixa al muscle
la van dur a l'església
i en un racó humit
deixàren el féretre.
Allà sol restava
el seu cos sens vida,
rodejat de ciris
sense companyía...

A l'ultim tóc d'ànimes
que va sonar tétric,
va acabar una vella,
els seus últims resos;
es va aixecar lenta
les portes cruixeren
i al sortir al carrer
la nau restá quieta.

Els ciris ploraven
llágrimes de cera;
d'un llunyá rellotge
se sentía el péndul.
Tot es va quedar
tant sol i tan trist,
tant fosc i glaçat
que amb el cor oprimit
vaig pensar angoixat:
Deu meu que sesamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Dalt del campanar
amb un só planyívol
li deia l'adeu
la campana trista;
amics i familia
formant un seguici
vestits tots de dol
anaven resant
donant el condol.

Els cops ressonaven
del sepulturer,
que amb un magalló
obría un raser.
Quan just acabava
am l'eina a l'espatlla,
l'home amb baixa veu
tot marxant cantava.

La nit començava,
reinava el silénci
i en mig de les ombres
tot era tan tétric,
que a la meva ment
torná el mateix tema,
Deu meu, que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

A les negres nits
del glaçat hivern,
quan les velles fustes
cruixen amb el vent
i la forta pluja
les plantes flagella,
penso amb desconsol
amb la pobre nena.

Allá hi cau la pluja
amb un ressó etérn
allà sona el vent...
i dintre del mur
amb l'heura cobert
hi ha la pobre nena
glaçada de fred.

Torna la pols a la pols?
Vola l'ànima al cel?
O es pudreix el cós
fins no quedar res?
No sé, però sempre divago
sen poder evitar-ho
aixó que em repugna
i m'angoixa pensar-ho:
El deixar tant sols,
tant desamparats
a tots els que moren;
tant sols i oblidats!

divendres, 22 d’agost del 2008

Rima LXI


Quan veig les hores de febre
i insomni lentes passar,
a la vora del meu llit,
qui s'hi asseurà?

Quan tremolosa la mà
extengui jo al expirar,
buscant una mà amiga,
qui l'agafarà?

Quan la mort se m'apareixi
si els ulls no resten tancats
i la mirada s'enteli
qui me'ls tancarà?

Quan les campanes sonin
(si és que sonen al finar)
al sentir-les, una oració
qui la resarà?

Quan el méu cós sense vida
oprimeixi la terra já,
a la meva sepultura,
qui vindrà a plorar?

Quan ja tot sigui passat
quan el sol torni a brillar;
que vaig passar per la vida
qui s'en recordarà?

dilluns, 18 d’agost del 2008

Romantica

Bona nit estimada
dorm dolçament,
que els teus bells somnis
siguin tots meus.
Dorm serenament
sense neguit,
que jo amb amor, vetllo
el teu dormir.
No temis amor meu
a la foscor
que ens envolta la llum
del nostre amor.
El meu cos frec a frec
t'està abraçant,
sento els batècs dels cors
acompassats...
M'embriaga el perfum
dels teus cabells
que besen els meus ulls
molt tendrament...

---

Quan el dia desperta
i estàs amb mi
amb el cap recolzat
al meu coixí,
sento una pau intensa
i endormiscat,
et dono gràcies per l'amor
que m'has donat.

Gener 1992

Desig


Et vaig veure surgir de la mar brava
com una deesa envoltada de claror,
el mateix que una flor amb la rosada,
mil espurnes de cristall a tot el cós.

Com si amaguessis un tresor a ulls curiosos,
amb semblant orgullós, vas abrigar-te
i segura d'inspirar pensars morbosos,
t'ajagueres a l'arena per tapar-te.

Més, enyorant la tebior dels raigs de l'Astre
vas apartar la roba que et tapava
i et vas quedar nua... la pell daurada
adorable als meus ulls admirats,
i et contemplava...
i el meu ser luxuriós, et desitjava...

Agost 1992

El meu Poble


Tordera, vila estimada!
Tens el cor ben repartit:
ets pubilla de muntanya
però tens també aires marins.

Aquesta vila, per mi tant estimada,
riallera, senzilla i ben plantada,
té el cor de poeta, i és ben cert
que ens corpren alhora un paisatge verd...

i ens enamora a la tardor, la melangía
del paisatge boirós i tot daurat...
la dolça i esplèndida harmonía
d'un poble muntanyenc que veu el mar.

Ens emociona a les nits de lluna clara,
veure a dos que s'estimen dar-se un bes,
a l'ocell que volèia amb sa estimada
i a l'infant que adormit, té el rostre encès.

Ens fascina a l'ensems, mar i muntanyes,
perquè estem breçolats amb sa cançó
i perquè aquestes terres catalanes
Déu les va crear amb més finor.

T'arredosses a la serra del Montnegre,
que vigila amb zel els prats gentils
el mateix que una mare molt experta
quan vetlla amorosa els seus fills.

El Montseny, de crestes enlairades,
et guarda eternament, de día i nit
i t'ofrena pels teus camps i prades
l'aigua clara que beu el prat florit.

En la pau del cin d'una carena
albirem totseguit el blau del mar,
aquesta mar tan nostra i tan serena
que enamora a qui la pot mirar.

Nodreix el nostre orgull la bona terra,
les plantes i conreus amb sa verdor,
les alzines i surers... les ginesteres
que groguegen omplint-ho tot d'olor.

Per ai´xò i molt més, estimo al poble
on vaix neixer i on he estat feliç,
aquesta vila ferma i noble,
on hi espero l'hora de l'etern dormir.

Juliol 1992

dilluns, 11 d’agost del 2008

L'Adeu


Et deixo aquest paper escrit
que et parla del meu amor,
vull creure que aquest neguit
sols ha sigut un malson.

No m'atreveixo a esperar-te
per a donar-te l'adéu
ja que tinc por que al mirar-te
se'm trenqui aquest cor meu.

No podem seguir vivint
fent veure que tu m'estimes,
ni tu pots seguir mentint,
ni jo creure tes mentides.

He mirat aquell retrat
que reflexa el teu amor
i no he pogut evitar
que es mullés amb el meu plor.

L'angoixa que sento al pit
t'ho diran les roses blanques
que he deixat damunt del llit
on fa tantes nits que hi faltes!

Quan et recordis de mi
si em recordes algun dia,
pensa amb l'amor que ens uní
i que ha estat la meva guía.

I que el meu més gran afany
serà sempre recordar-te,
ni en envellir el pas dels anys
deixaré mai d'estimar-te!

Maig 1992

divendres, 25 de juliol del 2008

Record d'infantesa


Cada dia al matí,
l'herba xopa de rosada,
et trovaba pel camí,
jo, impacient, t'esperava.
Quan et veia ja venir
tan polida i pentinada
els rinxols del teu cabell
enmarcant la colça cara...
-el teu cabell color d'or
com l'espiga assaonada-.
El vestit blanc ben planxat;
quan t'anaves acostant
el meu cor s'esvalotava
la cara roja com foc
al trovar-se les mirades.
Jo em quedaba enlluernat
mirant com tu t'allunyaves
-algun dia fins corrent
per a no fer tard a classe-.
I sempre et veia marxar
amb el cor ple de recança
perquè, quan encara infants
ja tots dos ens estimavem.

Al fer-nos adolescents
nostres vides canviaren,
tu, vas emprendre un camí
i jo, he marxat per un altre.
Les dreceres del destí
ningú pot descaminar-les!

Ahir al tard, algú em digué
que avui tu et maridaves;
He volgut estar present
a les teves esposalles
i en un raconet obscur
amagat, et contemplava.
El teu rostre pensatiu
amb una ombra de tristesa,
,'ha dut el record llunyà
i dolç de nostra infantesa.
Serà que al mateix que a mi
aquell record t'envaía,
i viviem els dos junts
la il-lusió que els dos sentiem
quan pel caminet gebrat
ens trobavem cada dia.

He sentit al meu entorn
l'alenar de la teva ànima
i m'ha caigut damunt la mà
el degotall d'una llàgrima...

Desembre 1992

dimarts, 22 de juliol del 2008

Tot em parla de tu...




Tot em parla de tu

des que te'n has anat;

el brollador del safareig

l'acàcia que hi ha al costat

que tants juraments d'amor

de tu i de mi haurà escoltat.


Tot em parla de tu

des que sola m'has deixat;

la pluja que cau monòtona

i que llustreja el verd prat...

el balancí de la cambra


sense el teu cos estimat.



Tot em parla de tu

des que de mi has marxat;

el gos amb mirada trista

que també et trova a faltar...

els ocells que ja no menjen

des que no els dons el menjar.



Tot... tot em parla de tu...





Novembre 1992

dissabte, 12 de juliol del 2008

El meu tercer Post

Paisatge - Sentiment Ecològic


Aprop del riu, sota un tapís ombrivol,
amb el subtil oreig dels arbres a l'albada,
quietes i somnolents, les flors d'espígol,
exalen els seus perfums forta alenada.

Enllà d'enllà... en l'espessissim alzinar
penetra la feble lluïsor tornasolada
i en la foscor del sotabosc endormiscat,
deixondeix el merlot que inicia la volada.

Com tímides caricies de noia enamorada,
l'aigua llisca suaument, petonejant el marge
i en el silènci dens de la claror nounada
se sent el clapoteig joiós de la besada.

Al cim d'un àlber, un inquiet rossinyol
comença el refileig amb dolç llenguatge
i acariciat pels primers raigs de sol
escampa arrèu del bosc el seu missatge.

Lleuger va transcorrent el bell matí
i envoltat pel gran silènci del boscatge,
imperceptible, un sentiment de pau em surt de mi
i vola vers l'etèrea blavor de l'infinit celatge.

Senyor! tu que has fet de la natura bell estatge,
dona'ns seny per estimar aquest gran dó,
que no ens despertem amb un fort plo
veient que tot ha estat un somni o un miratge.

1er premi de poesia 1996


El meu segon Post

Desconsol

Davant del mar, al trenc de les onades
que van i venen tot mullant-te els peus,
mires al lluny, les parpelles mig tancades
sens veure res, tan sols veus dintre teu.

Recordes aquell dia llunyà quan ell marxava
amb paraules d'amor dites molt aprop teu
els seus llavis just fregant la teva cara
els ulls brillants i emocionada veu.

Sents els batècs dels cors l'un contra l'altre
els braços enllaçats en el teu còs
i ara amb llàgrimes que et baixen per les galtes
sens el dolor punyent del desconsol.

Tornaré, et va dir ell amb fermesa,
tornaré amor meu i et tornaré a estimar
i ara tu amb els ulls xops de llàgrimes
i el cor molt encongit, no pares de plorar.

Mires a l'horitzó a on ell és ara
al món llunyà a on se'n va anar
i dius molt baix baixet tapant la teva cara
-o no! mai més, mai més no tornarà!

Març 1990