Hi havia un jardí molt gran al darrera d'una torre molt bonica.
Aquest jardí estava plé de tota mena de flors: roses, gladiols, dalies, lliris i fins i tot orquidees, que es una flor que en aquells temps se'n parlava molt.
Tot pasejant, vaig passar un dia pel devant i vaig sentir unes paraules com si algú es barallés entre les flors.
La que parlava era una rosa d'un color vermell molt fosc, es pot dir grana. Aquesta parlava amb una companya d'un roser que estava just al costat del que creava les roses vermell fosc.
La que discutía amb ella era d'un color meravellós: rosa fort, tirant a taronja, però no tenia gens de perfum.
En canvi, la fosca donava una flaire que se sentía desde on estava jo, escoltant el que deien.
La de color grana, li deia a la seva veina:
-Si però tu no perfumes l'ambient com jo, que fins i tot s'hem sent l'olor d'un tros ben lluny.
-Be.- li deia la del color tant brillant,- però jo són tan bonica, que tothom m'alava. Se'm veu de lluny i el que vol fer un ramell ben vistós per quedar bé, m'esculleix a mi.
-Si, si... això tu ho dius. L'altre dia el fill de la casa acostant-se a mi, diguè a la seva promesa: -Vine a flairar aquesta rosa. Oi que te un perfum doncissim? Es fantàstic!
-Si, digué la rosa presumida; peró jo vaig sentir que ella li contestava:-Si fa molta olor, però te un color trist, es massa fosca.
-Be, be, això ho deia una persona que no té gust. Fixa't si no, les roses de Sant Jordi, sempre són vermelles.
-Jo he vist moltes persones que quan volen quedar bé, per regalar, escolleixen les de colors molt alegres i no de colors foscos com el que tens tu. Mes aviat semblen per un enterrament perquè aquest color no és vermell, es molt més fosc.
-Aixó es enveja! que més voldríes tu, que no tens ni mica de perfum?
Una clavellina, plena de clavells blancs, que estava al peu dels rosers, i tambè era d'una flaira agradable per qui passava pel seu costat, en tenía un, ja un xic marcit, que es ficà a la conversa.
-Calleu, calleu baladreres! No sabeu el què dièu. Mireu-me a mi: quant m'acabava d'obrir, era un clavell preciós i molt aromàtic, blanc com la neu; no n'heu vist cap d'igual. I ja ho veieu, la senyora de la casa no m'ha escullit mai per fer un ram. Aquí estic, que ja hem moriré aviat de vell sense que ningú s'hagi delit per collir-me. No s'ha d'esser tant vanitós en aquest mon. Tots tenim nostres defectes i virtuts, i sempre, les persones, les coses, i també les flors com nosaltres tenim algun encant i algun defecte i el que hem de fer és mirar de corretgir o dissimular-lo si és irreversible, i destacant la virtud a l'encant als demés, per a fer-nos agradables.
Un cargol, que estava mossegant l'herba digué. Molt bent dit, senyor clavell, i encara que ningú l'hagi escullit, no li sàpiga greu. Ha disfrutat mes temps gaudint d'aquest jardí tant assoleiat i no acabarà podrint-se en una jerra d'aigua!
Les roses callaren i no discutiren mai més!
Felicita Sagrera - 24 de Maig del 2008
Entrades
