diumenge, 5 d’octubre del 2008

El mar


Menyspreant la terra, tu vas superar-la
vas néixer lligat a un manyoc de fang
i del foc ardent que t'empresonava
vas sorgir orgullós, o mar dominant!

A estones furiós, mesurant les forces
amb les roques que planten cara al vent,
vas udolant i amenaçant amb ones
que s'alcen braves sense comptar el temps.

Però quan aplaques la teva forta ira,
saps ésser dolç, gentil i galant,
quan les teves ones que tant la fascinen,
besen a la platja que t'està esperant.

Fins a l'horitzó extens els teus braços
la blavor teva amb la d'ell juntant
i les dolces noces que us lliguen amb llaços
celebreu feliços d'amor tremolant.

Felicita Sagrera

Vanitat



Hi havia un jardí molt gran al darrera d'una torre molt bonica.
Aquest jardí estava plé de tota mena de flors: roses, gladiols, dalies, lliris i fins i tot orquidees, que es una flor que en aquells temps se'n parlava molt.
Tot pasejant, vaig passar un dia pel devant i vaig sentir unes paraules com si algú es barallés entre les flors.
La que parlava era una rosa d'un color vermell molt fosc, es pot dir grana. Aquesta parlava amb una companya d'un roser que estava just al costat del que creava les roses vermell fosc.
La que discutía amb ella era d'un color meravellós: rosa fort, tirant a taronja, però no tenia gens de perfum.
En canvi, la fosca donava una flaire que se sentía desde on estava jo, escoltant el que deien.
La de color grana, li deia a la seva veina:
-Si però tu no perfumes l'ambient com jo, que fins i tot s'hem sent l'olor d'un tros ben lluny.
-Be.- li deia la del color tant brillant,- però jo són tan bonica, que tothom m'alava. Se'm veu de lluny i el que vol fer un ramell ben vistós per quedar bé, m'esculleix a mi.
-Si, si... això tu ho dius. L'altre dia el fill de la casa acostant-se a mi, diguè a la seva promesa: -Vine a flairar aquesta rosa. Oi que te un perfum doncissim? Es fantàstic!
-Si, digué la rosa presumida; peró jo vaig sentir que ella li contestava:-Si fa molta olor, però te un color trist, es massa fosca.
-Be, be, això ho deia una persona que no té gust. Fixa't si no, les roses de Sant Jordi, sempre són vermelles.
-Jo he vist moltes persones que quan volen quedar bé, per regalar, escolleixen les de colors molt alegres i no de colors foscos com el que tens tu. Mes aviat semblen per un enterrament perquè aquest color no és vermell, es molt més fosc.
-Aixó es enveja! que més voldríes tu, que no tens ni mica de perfum?
Una clavellina, plena de clavells blancs, que estava al peu dels rosers, i tambè era d'una flaira agradable per qui passava pel seu costat, en tenía un, ja un xic marcit, que es ficà a la conversa.
-Calleu, calleu baladreres! No sabeu el què dièu. Mireu-me a mi: quant m'acabava d'obrir, era un clavell preciós i molt aromàtic, blanc com la neu; no n'heu vist cap d'igual. I ja ho veieu, la senyora de la casa no m'ha escullit mai per fer un ram. Aquí estic, que ja hem moriré aviat de vell sense que ningú s'hagi delit per collir-me. No s'ha d'esser tant vanitós en aquest mon. Tots tenim nostres defectes i virtuts, i sempre, les persones, les coses, i també les flors com nosaltres tenim algun encant i algun defecte i el que hem de fer és mirar de corretgir o dissimular-lo si és irreversible, i destacant la virtud a l'encant als demés, per a fer-nos agradables.
Un cargol, que estava mossegant l'herba digué. Molt bent dit, senyor clavell, i encara que ningú l'hagi escullit, no li sàpiga greu. Ha disfrutat mes temps gaudint d'aquest jardí tant assoleiat i no acabarà podrint-se en una jerra d'aigua!
Les roses callaren i no discutiren mai més!

Felicita Sagrera - 24 de Maig del 2008

dimecres, 24 de setembre del 2008

Aparellament


Quantes voltes contemplant
parpellejar les estrelles
he pensat mig somiant
que hi ha un ànima dintre elles;
un ànima que en volar
cel amunt per entre els núvols
tant formoses les trobà que,
escollint la mes bonica
per sempre es quedà en sos cúmuls.
I aixi cada una al pujar
escollí amb amor la parella,
una ànima a cada estrella
afanyosa d'abraçar.
Cada nit amb la rosada
s'estimen amb gran tendresa,
per això quan les mirem
veiem la llum que llampeja;
aquesta llum ès l'amor
que ens arriba fins la terra.

Felicita Sagrera

dissabte, 20 de setembre del 2008

LXIX


El començar el llampec, tot just naixem
i quan encara brilla, ja morim
tant curta ès la vida!

Rera l'amor i la gloria sempre anem
una sombra i un somni perseguim
perquè a l'instant morim!

---------------------------------
XI

Jo sóc tota foc, jo sóc morena
jo sóc el símbol de la passió
d'ànsia d'amor l'ànima plena.
A mi em busques?
"No ès a tu, no"

Les trenes d'or, la cara pla-lida,
guardo el tresor de ma dolçor,
puc oferir-te gran benahurança.
A mi em crídes?
"No ès a tu, no"

Jo soc un somni, un impossible
com un fantasma de boira i llum
jo no tinc cos, sóc intangible
no puc donar-me.
"Si! vine tú"!

LII


Ones gegants, que envaiu bramant
les platges llunyanes i desertes;
envolcallat dins la blanca escuma
¡ben lluny d'aqui porteu-me!

Vents huracanats que arrabasseu
del alt del bosc les fulles ja marcides,
envolcallat en el furiós volar,
¡ben lluny d'aqui porteu-me!

Nuvols de tempesta que el llamp desinfla
i amb el foc reflectiu la gran tenebre,
dins d'aquesta foscor preneu-me en braços
i ben lluny d'aqui porteu-me!

Porteu-me, per pietat! a on el vertígen
de la ment em tregui la memòria.
Tinc por que tant dolor em flagelli.
Per pietat! porteu-me a terres ben remotes!

XLII



Quan m'ho van dir sení el calfred
d'una fulla d'acer a les entranyes;
em vaig recolzar a la paret
i vaig perdre la conciéncia d'on estava.

Em va caure damunt l'ànima la nit,
vaig sentir ira i pietat a la vegada
i llavors vaig comprendre perquè es plora
i llavors vaig comprendre perqué es mata.

Va acabar-se el dolor i amb molta angoixa
vaig poder pronunciar unes paraules.
Qui m'ho va dir? ahir un amic m'ho deia.
Em va fer un gran favor! Li dono les grácies.

XXXVIII

Els sospirs són aire i a l'aire van
les llàgrimes són aigua i val al mar
digues si ho saps - Quan un amor s'oblida
saps a on va a parar?

dissabte, 6 de setembre del 2008

Rima LXXIII


Van tancar els seus ulls
que tenía oberts
taparen la cara
amb un trós de llenç
i els uns silenciosos
i altres sanglotant
de la trista cambra
anaven tots marxant.

La llum d'una llántia
que a terra cremava
a les parets blanques
hi parpallejava
la rígida imatge
al llit estirada.

Despertava el dia,
i amb la llum primera
com cada jornada
la gent caminava
a la seva feina.

Amb aquell contrast
de vida i mistéri,
de foscor i llum,
de claror i tenebres,
a la meva ment
es plasmma el trist quadre
del buid que deixaria
el sér que finava.
Deu méu que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Amb la caixa al muscle
la van dur a l'església
i en un racó humit
deixàren el féretre.
Allà sol restava
el seu cos sens vida,
rodejat de ciris
sense companyía...

A l'ultim tóc d'ànimes
que va sonar tétric,
va acabar una vella,
els seus últims resos;
es va aixecar lenta
les portes cruixeren
i al sortir al carrer
la nau restá quieta.

Els ciris ploraven
llágrimes de cera;
d'un llunyá rellotge
se sentía el péndul.
Tot es va quedar
tant sol i tan trist,
tant fosc i glaçat
que amb el cor oprimit
vaig pensar angoixat:
Deu meu que sesamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Dalt del campanar
amb un só planyívol
li deia l'adeu
la campana trista;
amics i familia
formant un seguici
vestits tots de dol
anaven resant
donant el condol.

Els cops ressonaven
del sepulturer,
que amb un magalló
obría un raser.
Quan just acabava
am l'eina a l'espatlla,
l'home amb baixa veu
tot marxant cantava.

La nit començava,
reinava el silénci
i en mig de les ombres
tot era tan tétric,
que a la meva ment
torná el mateix tema,
Deu meu, que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

A les negres nits
del glaçat hivern,
quan les velles fustes
cruixen amb el vent
i la forta pluja
les plantes flagella,
penso amb desconsol
amb la pobre nena.

Allá hi cau la pluja
amb un ressó etérn
allà sona el vent...
i dintre del mur
amb l'heura cobert
hi ha la pobre nena
glaçada de fred.

Torna la pols a la pols?
Vola l'ànima al cel?
O es pudreix el cós
fins no quedar res?
No sé, però sempre divago
sen poder evitar-ho
aixó que em repugna
i m'angoixa pensar-ho:
El deixar tant sols,
tant desamparats
a tots els que moren;
tant sols i oblidats!