XLII

Quan m'ho van dir sení el calfred
d'una fulla d'acer a les entranyes;
em vaig recolzar a la paret
i vaig perdre la conciéncia d'on estava.

Em va caure damunt l'ànima la nit,
vaig sentir ira i pietat a la vegada
i llavors vaig comprendre perquè es plora
i llavors vaig comprendre perqué es mata.

Va acabar-se el dolor i amb molta angoixa
vaig poder pronunciar unes paraules.
Qui m'ho va dir? ahir un amic m'ho deia.
Em va fer un gran favor! Li dono les grácies.

XXXVIII

Els sospirs són aire i a l'aire van
les llàgrimes són aigua i val al mar
digues si ho saps - Quan un amor s'oblida
saps a on va a parar?

Rima LXXIII

Van tancar els seus ulls
que tenía oberts
taparen la cara
amb un trós de llenç
i els uns silenciosos
i altres sanglotant
de la trista cambra
anaven tots marxant.

La llum d'una llántia
que a terra cremava
a les parets blanques
hi parpallejava
la rígida imatge
al llit estirada.

Despertava el dia,
i amb la llum primera
com cada jornada
la gent caminava
a la seva feina.

Amb aquell contrast
de vida i mistéri,
de foscor i llum,
de claror i tenebres,
a la meva ment
es plasmma el trist quadre
del buid que deixaria
el sér que finava.
Deu méu que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Amb la caixa al muscle
la van dur a l'església
i en un racó humit
deixàren el féretre.
Allà sol restava
el seu cos sens vida,
rodejat de ciris
sense companyía...

A l'ultim tóc d'ànimes
que va sonar tétric,
va acabar una vella,
els seus últims resos;
es va aixecar lenta
les portes cruixeren
i al sortir al carrer
la nau restá quieta.

Els ciris ploraven
llágrimes de cera;
d'un llunyá rellotge
se sentía el péndul.
Tot es va quedar
tant sol i tan trist,
tant fosc i glaçat
que amb el cor oprimit
vaig pensar angoixat:
Deu meu que sesamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Dalt del campanar
amb un só planyívol
li deia l'adeu
la campana trista;
amics i familia
formant un seguici
vestits tots de dol
anaven resant
donant el condol.

Els cops ressonaven
del sepulturer,
que amb un magalló
obría un raser.
Quan just acabava
am l'eina a l'espatlla,
l'home amb baixa veu
tot marxant cantava.

La nit començava,
reinava el silénci
i en mig de les ombres
tot era tan tétric,
que a la meva ment
torná el mateix tema,
Deu meu, que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

A les negres nits
del glaçat hivern,
quan les velles fustes
cruixen amb el vent
i la forta pluja
les plantes flagella,
penso amb desconsol
amb la pobre nena.

Allá hi cau la pluja
amb un ressó etérn
allà sona el vent...
i dintre del mur
amb l'heura cobert
hi ha la pobre nena
glaçada de fred.

Torna la pols a la pols?
Vola l'ànima al cel?
O es pudreix el cós
fins no quedar res?
No sé, però sempre divago
sen poder evitar-ho
aixó que em repugna
i m'angoixa pensar-ho:
El deixar tant sols,
tant desamparats
a tots els que moren;
tant sols i oblidats!

Rima LXI

Quan veig les hores de febre
i insomni lentes passar,
a la vora del meu llit,
qui s'hi asseurà?

Quan tremolosa la mà
extengui jo al expirar,
buscant una mà amiga,
qui l'agafarà?

Quan la mort se m'apareixi
si els ulls no resten tancats
i la mirada s'enteli
qui me'ls tancarà?

Quan les campanes sonin
(si és que sonen al finar)
al sentir-les, una oració
qui la resarà?

Quan el méu cós sense vida
oprimeixi la terra já,
a la meva sepultura,
qui vindrà a plorar?

Quan ja tot sigui passat
quan el sol torni a brillar;
que vaig passar per la vida
qui s'en recordarà?

Amor perdut

Asseguts al pedriç adossat a la soca
sota l'ombra fresca del lladoner,
no sabem parlar, ens colpeix l'angoixa,
la boca està seca... el meu cor també.

Veig el cel molt blau, les petunies florides
que engalanen el voltant del safareig
la fressa de l'aigua brollant cristallina
i les plantes que es mouen amb manyac oreig.

Fruïm del perfum agradós de l'espigol
que ens porta l'aire del bosc més proper
a la llunyanía se senten els xiscles
de les orenetes, volant amb plaer.

De sobte els teus ulls amb mirada intènsa
busquen els meus ulls que fugen covards
i em dones un bes, amb la galta encesa
ardent i febrós, com mai m'han donat.

Sento amb emoció a la meva cara
l'humitat calenta del teu plor abundant
i el lligam ansiós i fort dels teus braços
que no volien deixar-me marxar.

Ho vaig fer orgullós deixant-te molt trista
menyspreant l'amor que m'havies dat,
vaig marxar afanyós de viure la vida,
d'assolir amb escreix la felicitat.

Ara que sóc lluny i sense esperança
recordo aquells ulls que vaig rebutjar,
el teu gran amor i aquella besada...
quan vas oferir-me ta virginitat.

Ara que soc lluny, repasso la vida
que no m'ha donat la felicitat
i espero abatut i sense alegria
pensant sempre en tu, amb el cor trencat!

Novembre 1992