Entrades
Van tancar els seus ulls
que tenía oberts
taparen la cara
amb un trós de llenç
i els uns silenciosos
i altres sanglotant
de la trista cambra
anaven tots marxant.
La llum d'una llántia
que a terra cremava
a les parets blanques
hi parpallejava
la rígida imatge
al llit estirada.
Despertava el dia,
i amb la llum primera
com cada jornada
la gent caminava
a la seva feina.
Amb aquell contrast
de vida i mistéri,
de foscor i llum,
de claror i tenebres,
a la meva ment
es plasmma el trist quadre
del buid que deixaria
el sér que finava.
Deu méu que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!
Amb la caixa al muscle
la van dur a l'església
i en un racó humit
deixàren el féretre.
Allà sol restava
el seu cos sens vida,
rodejat de ciris
sense companyía...
A l'ultim tóc d'ànimes
que va sonar tétric,
va acabar una vella,
els seus últims resos;
es va aixecar lenta
les portes cruixeren
i al sortir al carrer
la nau restá quieta.
Els ciris ploraven
llágrimes de cera;
d'un llunyá rellotge
se sentía el péndul.
Tot es va quedar
tant sol i tan trist,
tant fosc i glaçat
que amb el cor oprimit
vaig pensar angoixat:
Deu meu que sesamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!
Dalt del campanar
amb un só planyívol
li deia l'adeu
la campana trista;
amics i familia
formant un seguici
vestits tots de dol
anaven resant
donant el condol.
Els cops ressonaven
del sepulturer,
que amb un magalló
obría un raser.
Quan just acabava
am l'eina a l'espatlla,
l'home amb baixa veu
tot marxant cantava.
La nit començava,
reinava el silénci
i en mig de les ombres
tot era tan tétric,
que a la meva ment
torná el mateix tema,
Deu meu, que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!
A les negres nits
del glaçat hivern,
quan les velles fustes
cruixen amb el vent
i la forta pluja
les plantes flagella,
penso amb desconsol
amb la pobre nena.
Allá hi cau la pluja
amb un ressó etérn
allà sona el vent...
i dintre del mur
amb l'heura cobert
hi ha la pobre nena
glaçada de fred.
Torna la pols a la pols?
Vola l'ànima al cel?
O es pudreix el cós
fins no quedar res?
No sé, però sempre divago
sen poder evitar-ho
aixó que em repugna
i m'angoixa pensar-ho:
El deixar tant sols,
tant desamparats
a tots els que moren;
tant sols i oblidats!
