XXXI

El nostre amor fou mig sainet, mig drama
de trama tan absurda
que feia plorar i riure a la vegada.
Però en el repartiment d'aquesta história
a tu et tocà plorar i riure alhora;
a mi la part pitjor, quan s'acabava
només em van restar amargues llàgrimes.



XLII

Els teus ull són blaus
i quan rius,
la seva llum em recorda
el tremolós despertar de l'albada
quan el resplandor del sol l'envolta.

Els teus ull sòn blaus
i quan plores
les llàgrimes em semblen
les gotes de la rosada
quan en una flor parpellejen.

Els teus ulls són blaus
i en el seu fons,
hi veig la lluentor d'un estel
quan esclata a la vesprada
brillant a dalt del cel.

Voldria...

Qui et roba les paraules
que dintre teu pronuncies?
paraules que els silencis
recullen de la ment.

Si en la teva cara
hi ha joia o tristesa,
herència d'impressions
d'on brolla el sentiment.




Quan un somni s'escapa
i s'espargeix pel rostre,
desgranes en silenci
les teves il-lusions.

Voldria endavinar-te
el sentiment que amagues
per poder alliberar-te
de les desil-lusions.

I obrir com una urna
la balma del teu dintre
sense deixar una espurna
del teu cor adormit.

I arrancar una a una
les raons que són causa
de totes les tristeses
de tots els teus neguits.

Voldria en el teu rostre
mogut per dolç oratge
l'espressió triomfant.

Com fa la mar calmada
amb les ones a una platja
quan la va acariciant.

Rima LIII

Tornaràn les obscures orenetes
a penjar els seus nius al teu balcó
i trucaràn els vidres amb ses aletes
i et parlaran d'amor.

Però aquelles que al volar es paraven
per contemplar el nostre gran amor
quan joiosos abraçats ens estimavem
aquelles, ¡no tornaràn!

Es tornarà a enfilar la mareselva
a les tápies del teu jardi flairós
i cada tarda quan s'acaba el dia
tornaràn a obrir les seves flors.
Però aquelles amb gotes de rosada
que tu i jo miravem tremolar
al caure com llàgrimes glaçades,
aquelles ¡ja no hi serán!

Tornaràn a sonar a dintre teu
paraules ardents que et despertaràn
i el teu cor ensonyat i trist alhora
potser s'alegrarà...
Però enamorat com jo ho estava,
que t'adorava com a Déu en un altar,
com jo t'he estimat... no ho dubtis,
¡ningú t'estimarà!

Rima XXXV

No em va sorpendre
que em poquessis oblidar
però sí, que m'estimessis!
encara que l'amor poc va durar.
Perquè tu no vas comprendre
del que jo sóc capaç a l'estimar.

Rima XXIX

Sobre la falda restava
el llibre obert,
la meva cara, fregava
el teu cabell.
Ningú veia les lletres
del llibre aquell
amb les mans enllaçades
i els dos abstrets.
Quant va durar?
no puc saber-ho.
Sols sé, que tots dos
ens vam girar;
nostres ulls es trovaren
i ens vam besar...

Romantica

Bona nit estimada
dorm dolçament,
que els teus bells somnis
siguin tots meus.
Dorm serenament
sense neguit,
que jo amb amor, vetllo
el teu dormir.
No temis amor meu
a la foscor
que ens envolta la llum
del nostre amor.
El meu cos frec a frec
t'està abraçant,
sento els batècs dels cors
acompassats...
M'embriaga el perfum
dels teus cabells
que besen els meus ulls
molt tendrament...

---

Quan el dia desperta
i estàs amb mi
amb el cap recolzat
al meu coixí,
sento una pau intensa
i endormiscat,
et dono gràcies per l'amor
que m'has donat.

Gener 1992

L'Adeu

Et deixo aquest paper escrit
que et parla del meu amor,
vull creure que aquest neguit
sols ha sigut un malson.

No m'atreveixo a esperar-te
per a donar-te l'adéu
ja que tinc por que al mirar-te
se'm trenqui aquest cor meu.

No podem seguir vivint
fent veure que tu m'estimes,
ni tu pots seguir mentint,
ni jo creure tes mentides.

He mirat aquell retrat
que reflexa el teu amor
i no he pogut evitar
que es mullés amb el meu plor.

L'angoixa que sento al pit
t'ho diran les roses blanques
que he deixat damunt del llit
on fa tantes nits que hi faltes!

Quan et recordis de mi
si em recordes algun dia,
pensa amb l'amor que ens uní
i que ha estat la meva guía.

I que el meu més gran afany
serà sempre recordar-te,
ni en envellir el pas dels anys
deixaré mai d'estimar-te!

Maig 1992

Amor perdut

Asseguts al pedriç adossat a la soca
sota l'ombra fresca del lladoner,
no sabem parlar, ens colpeix l'angoixa,
la boca està seca... el meu cor també.

Veig el cel molt blau, les petunies florides
que engalanen el voltant del safareig
la fressa de l'aigua brollant cristallina
i les plantes que es mouen amb manyac oreig.

Fruïm del perfum agradós de l'espigol
que ens porta l'aire del bosc més proper
a la llunyanía se senten els xiscles
de les orenetes, volant amb plaer.

De sobte els teus ulls amb mirada intènsa
busquen els meus ulls que fugen covards
i em dones un bes, amb la galta encesa
ardent i febrós, com mai m'han donat.

Sento amb emoció a la meva cara
l'humitat calenta del teu plor abundant
i el lligam ansiós i fort dels teus braços
que no volien deixar-me marxar.

Ho vaig fer orgullós deixant-te molt trista
menyspreant l'amor que m'havies dat,
vaig marxar afanyós de viure la vida,
d'assolir amb escreix la felicitat.

Ara que sóc lluny i sense esperança
recordo aquells ulls que vaig rebutjar,
el teu gran amor i aquella besada...
quan vas oferir-me ta virginitat.

Ara que soc lluny, repasso la vida
que no m'ha donat la felicitat
i espero abatut i sense alegria
pensant sempre en tu, amb el cor trencat!

Novembre 1992

Record d'infantesa

Cada dia al matí,
l'herba xopa de rosada,
et trovaba pel camí,
jo, impacient, t'esperava.
Quan et veia ja venir
tan polida i pentinada
els rinxols del teu cabell
enmarcant la colça cara...
-el teu cabell color d'or
com l'espiga assaonada-.
El vestit blanc ben planxat;
quan t'anaves acostant
el meu cor s'esvalotava
la cara roja com foc
al trovar-se les mirades.
Jo em quedaba enlluernat
mirant com tu t'allunyaves
-algun dia fins corrent
per a no fer tard a classe-.
I sempre et veia marxar
amb el cor ple de recança
perquè, quan encara infants
ja tots dos ens estimavem.

Al fer-nos adolescents
nostres vides canviaren,
tu, vas emprendre un camí
i jo, he marxat per un altre.
Les dreceres del destí
ningú pot descaminar-les!

Ahir al tard, algú em digué
que avui tu et maridaves;
He volgut estar present
a les teves esposalles
i en un raconet obscur
amagat, et contemplava.
El teu rostre pensatiu
amb una ombra de tristesa,
,'ha dut el record llunyà
i dolç de nostra infantesa.
Serà que al mateix que a mi
aquell record t'envaía,
i viviem els dos junts
la il-lusió que els dos sentiem
quan pel caminet gebrat
ens trobavem cada dia.

He sentit al meu entorn
l'alenar de la teva ànima
i m'ha caigut damunt la mà
el degotall d'una llàgrima...

Desembre 1992

Tot em parla de tu...

Tot em parla de tu

des que te'n has anat;

el brollador del safareig

l'acàcia que hi ha al costat

que tants juraments d'amor

de tu i de mi haurà escoltat.

Tot em parla de tu

des que sola m'has deixat;

la pluja que cau monòtona

i que llustreja el verd prat...

el balancí de la cambra

sense el teu cos estimat.

Tot em parla de tu

des que de mi has marxat;

el gos amb mirada trista

que també et trova a faltar...

els ocells que ja no menjen

des que no els dons el menjar.

Tot... tot em parla de tu...

Novembre 1992

El meu segon Post

Desconsol

Davant del mar, al trenc de les onades
que van i venen tot mullant-te els peus,
mires al lluny, les parpelles mig tancades
sens veure res, tan sols veus dintre teu.

Recordes aquell dia llunyà quan ell marxava
amb paraules d'amor dites molt aprop teu
els seus llavis just fregant la teva cara
els ulls brillants i emocionada veu.

Sents els batècs dels cors l'un contra l'altre
els braços enllaçats en el teu còs
i ara amb llàgrimes que et baixen per les galtes
sens el dolor punyent del desconsol.

Tornaré, et va dir ell amb fermesa,
tornaré amor meu i et tornaré a estimar
i ara tu amb els ulls xops de llàgrimes
i el cor molt encongit, no pares de plorar.

Mires a l'horitzó a on ell és ara
al món llunyà a on se'n va anar
i dius molt baix baixet tapant la teva cara
-o no! mai més, mai més no tornarà!

Març 1990

El meu primer post

Agraïment

Catalunya, terra noble, jo et demano

que quan sigui l'hora de l'etern dormir

siguin els teus braços els que m'envolcallin,

i en el teu sol verge tornaré a florir.

Aquesta terra dolá i brava alhora

que un dia en els seus braços m'acullí,

és la terra que estimo i a tothora

vull cantar a l'aire el que ha fet per mi.

Aquesta terra que en hora llunyana

em donà la pau i tot el benestar,

quan amb desconsol i pena jo buscava

algú que m'ajudes i em donés la mà.

Ès la terra que estimo, perquè un dia

amorosa i bella m'ho va donar tot;

quan molta enyorança només jo tenía

fins en el seu sol vaig trovar l'amor.

I amb el sentiment que em vessa de l'ànima

vull dir-ho ben fort, d'amor amarat

no et traïre mai, gloriosa patria

i daré la vida per ta llibertat!

Juliol 1990