Gustavo Adolfo Bequer

un poeta del segle passat nascut a Sevilla i que va morir molt jove, als 34 anys.
Les seves poesíes són molt romántiques i expressava en elles una gran riquesa de sentiments. Segurament influenciat per la seva llarga malaltía, també deixen endevinar un fort pesimisme.

Ja de molt jove m'agradava llegir els seus poemes i també la prosa, perqué em sentía identificada amb la seva manera d'entendre l'amor.

Ara, que m'ha agafat afecció a escriure, m'he atrevit a traducir al català algunes de les seves "rimas", les més populars de les seves poesíes. Disculpeu si no estan tan be com voldría, però és molt dificil trovar les paraules adecuades perqué rímin els versos i al mateix temps expressin amb fidelitat els sentiments. Tingueu en compte la bona voluntat.

L'Adeu

Et deixo aquest paper escrit
que et parla del meu amor,
vull creure que aquest neguit
sols ha sigut un malson.

No m'atreveixo a esperar-te
per a donar-te l'adéu
ja que tinc por que al mirar-te
se'm trenqui aquest cor meu.

No podem seguir vivint
fent veure que tu m'estimes,
ni tu pots seguir mentint,
ni jo creure tes mentides.

He mirat aquell retrat
que reflexa el teu amor
i no he pogut evitar
que es mullés amb el meu plor.

L'angoixa que sento al pit
t'ho diran les roses blanques
que he deixat damunt del llit
on fa tantes nits que hi faltes!

Quan et recordis de mi
si em recordes algun dia,
pensa amb l'amor que ens uní
i que ha estat la meva guía.

I que el meu més gran afany
serà sempre recordar-te,
ni en envellir el pas dels anys
deixaré mai d'estimar-te!

Maig 1992

El meu tercer Post

Paisatge - Sentiment Ecològic

Aprop del riu, sota un tapís ombrivol,

amb el subtil oreig dels arbres a l'albada,

quietes i somnolents, les flors d'espígol,

exalen els seus perfums forta alenada.

Enllà d'enllà... en l'espessissim alzinar

penetra la feble lluïsor tornasolada

i en la foscor del sotabosc endormiscat,

deixondeix el merlot que inicia la volada.

Com tímides caricies de noia enamorada,

l'aigua llisca suaument, petonejant el marge

i en el silènci dens de la claror nounada

se sent el clapoteig joiós de la besada.

Al cim d'un àlber, un inquiet rossinyol

comença el refileig amb dolç llenguatge

i acariciat pels primers raigs de sol

escampa arrèu del bosc el seu missatge.

Lleuger va transcorrent el bell matí

i envoltat pel gran silènci del boscatge,

imperceptible, un sentiment de pau em surt de mi

i vola vers l'etèrea blavor de l'infinit celatge.

Senyor! tu que has fet de la natura bell estatge,

dona'ns seny per estimar aquest gran dó,

que no ens despertem amb un fort plo

veient que tot ha estat un somni o un miratge.

1er premi de poesia 1996