XXXI

El nostre amor fou mig sainet, mig drama
de trama tan absurda
que feia plorar i riure a la vegada.
Però en el repartiment d'aquesta história
a tu et tocà plorar i riure alhora;
a mi la part pitjor, quan s'acabava
només em van restar amargues llàgrimes.



XLII

Els teus ull són blaus
i quan rius,
la seva llum em recorda
el tremolós despertar de l'albada
quan el resplandor del sol l'envolta.

Els teus ull sòn blaus
i quan plores
les llàgrimes em semblen
les gotes de la rosada
quan en una flor parpellejen.

Els teus ulls són blaus
i en el seu fons,
hi veig la lluentor d'un estel
quan esclata a la vesprada
brillant a dalt del cel.

Record d'infantesa

Cada dia al matí,
l'herba xopa de rosada,
et trovaba pel camí,
jo, impacient, t'esperava.
Quan et veia ja venir
tan polida i pentinada
els rinxols del teu cabell
enmarcant la colça cara...
-el teu cabell color d'or
com l'espiga assaonada-.
El vestit blanc ben planxat;
quan t'anaves acostant
el meu cor s'esvalotava
la cara roja com foc
al trovar-se les mirades.
Jo em quedaba enlluernat
mirant com tu t'allunyaves
-algun dia fins corrent
per a no fer tard a classe-.
I sempre et veia marxar
amb el cor ple de recança
perquè, quan encara infants
ja tots dos ens estimavem.

Al fer-nos adolescents
nostres vides canviaren,
tu, vas emprendre un camí
i jo, he marxat per un altre.
Les dreceres del destí
ningú pot descaminar-les!

Ahir al tard, algú em digué
que avui tu et maridaves;
He volgut estar present
a les teves esposalles
i en un raconet obscur
amagat, et contemplava.
El teu rostre pensatiu
amb una ombra de tristesa,
,'ha dut el record llunyà
i dolç de nostra infantesa.
Serà que al mateix que a mi
aquell record t'envaía,
i viviem els dos junts
la il-lusió que els dos sentiem
quan pel caminet gebrat
ens trobavem cada dia.

He sentit al meu entorn
l'alenar de la teva ànima
i m'ha caigut damunt la mà
el degotall d'una llàgrima...

Desembre 1992