XLII

Quan m'ho van dir sení el calfred
d'una fulla d'acer a les entranyes;
em vaig recolzar a la paret
i vaig perdre la conciéncia d'on estava.

Em va caure damunt l'ànima la nit,
vaig sentir ira i pietat a la vegada
i llavors vaig comprendre perquè es plora
i llavors vaig comprendre perqué es mata.

Va acabar-se el dolor i amb molta angoixa
vaig poder pronunciar unes paraules.
Qui m'ho va dir? ahir un amic m'ho deia.
Em va fer un gran favor! Li dono les grácies.

XXXVIII

Els sospirs són aire i a l'aire van
les llàgrimes són aigua i val al mar
digues si ho saps - Quan un amor s'oblida
saps a on va a parar?

Rima LXXIII

Van tancar els seus ulls
que tenía oberts
taparen la cara
amb un trós de llenç
i els uns silenciosos
i altres sanglotant
de la trista cambra
anaven tots marxant.

La llum d'una llántia
que a terra cremava
a les parets blanques
hi parpallejava
la rígida imatge
al llit estirada.

Despertava el dia,
i amb la llum primera
com cada jornada
la gent caminava
a la seva feina.

Amb aquell contrast
de vida i mistéri,
de foscor i llum,
de claror i tenebres,
a la meva ment
es plasmma el trist quadre
del buid que deixaria
el sér que finava.
Deu méu que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Amb la caixa al muscle
la van dur a l'església
i en un racó humit
deixàren el féretre.
Allà sol restava
el seu cos sens vida,
rodejat de ciris
sense companyía...

A l'ultim tóc d'ànimes
que va sonar tétric,
va acabar una vella,
els seus últims resos;
es va aixecar lenta
les portes cruixeren
i al sortir al carrer
la nau restá quieta.

Els ciris ploraven
llágrimes de cera;
d'un llunyá rellotge
se sentía el péndul.
Tot es va quedar
tant sol i tan trist,
tant fosc i glaçat
que amb el cor oprimit
vaig pensar angoixat:
Deu meu que sesamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Dalt del campanar
amb un só planyívol
li deia l'adeu
la campana trista;
amics i familia
formant un seguici
vestits tots de dol
anaven resant
donant el condol.

Els cops ressonaven
del sepulturer,
que amb un magalló
obría un raser.
Quan just acabava
am l'eina a l'espatlla,
l'home amb baixa veu
tot marxant cantava.

La nit començava,
reinava el silénci
i en mig de les ombres
tot era tan tétric,
que a la meva ment
torná el mateix tema,
Deu meu, que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

A les negres nits
del glaçat hivern,
quan les velles fustes
cruixen amb el vent
i la forta pluja
les plantes flagella,
penso amb desconsol
amb la pobre nena.

Allá hi cau la pluja
amb un ressó etérn
allà sona el vent...
i dintre del mur
amb l'heura cobert
hi ha la pobre nena
glaçada de fred.

Torna la pols a la pols?
Vola l'ànima al cel?
O es pudreix el cós
fins no quedar res?
No sé, però sempre divago
sen poder evitar-ho
aixó que em repugna
i m'angoixa pensar-ho:
El deixar tant sols,
tant desamparats
a tots els que moren;
tant sols i oblidats!

Rima LXI

Quan veig les hores de febre
i insomni lentes passar,
a la vora del meu llit,
qui s'hi asseurà?

Quan tremolosa la mà
extengui jo al expirar,
buscant una mà amiga,
qui l'agafarà?

Quan la mort se m'apareixi
si els ulls no resten tancats
i la mirada s'enteli
qui me'ls tancarà?

Quan les campanes sonin
(si és que sonen al finar)
al sentir-les, una oració
qui la resarà?

Quan el méu cós sense vida
oprimeixi la terra já,
a la meva sepultura,
qui vindrà a plorar?

Quan ja tot sigui passat
quan el sol torni a brillar;
que vaig passar per la vida
qui s'en recordarà?

Rima LIII

Tornaràn les obscures orenetes
a penjar els seus nius al teu balcó
i trucaràn els vidres amb ses aletes
i et parlaran d'amor.

Però aquelles que al volar es paraven
per contemplar el nostre gran amor
quan joiosos abraçats ens estimavem
aquelles, ¡no tornaràn!

Es tornarà a enfilar la mareselva
a les tápies del teu jardi flairós
i cada tarda quan s'acaba el dia
tornaràn a obrir les seves flors.
Però aquelles amb gotes de rosada
que tu i jo miravem tremolar
al caure com llàgrimes glaçades,
aquelles ¡ja no hi serán!

Tornaràn a sonar a dintre teu
paraules ardents que et despertaràn
i el teu cor ensonyat i trist alhora
potser s'alegrarà...
Però enamorat com jo ho estava,
que t'adorava com a Déu en un altar,
com jo t'he estimat... no ho dubtis,
¡ningú t'estimarà!

Rima XXXV

No em va sorpendre
que em poquessis oblidar
però sí, que m'estimessis!
encara que l'amor poc va durar.
Perquè tu no vas comprendre
del que jo sóc capaç a l'estimar.

Rima XXIX

Sobre la falda restava
el llibre obert,
la meva cara, fregava
el teu cabell.
Ningú veia les lletres
del llibre aquell
amb les mans enllaçades
i els dos abstrets.
Quant va durar?
no puc saber-ho.
Sols sé, que tots dos
ens vam girar;
nostres ulls es trovaren
i ens vam besar...

Gustavo Adolfo Bequer

un poeta del segle passat nascut a Sevilla i que va morir molt jove, als 34 anys.
Les seves poesíes són molt romántiques i expressava en elles una gran riquesa de sentiments. Segurament influenciat per la seva llarga malaltía, també deixen endevinar un fort pesimisme.

Ja de molt jove m'agradava llegir els seus poemes i també la prosa, perqué em sentía identificada amb la seva manera d'entendre l'amor.

Ara, que m'ha agafat afecció a escriure, m'he atrevit a traducir al català algunes de les seves "rimas", les més populars de les seves poesíes. Disculpeu si no estan tan be com voldría, però és molt dificil trovar les paraules adecuades perqué rímin els versos i al mateix temps expressin amb fidelitat els sentiments. Tingueu en compte la bona voluntat.