XXXI

El nostre amor fou mig sainet, mig drama
de trama tan absurda
que feia plorar i riure a la vegada.
Però en el repartiment d'aquesta história
a tu et tocà plorar i riure alhora;
a mi la part pitjor, quan s'acabava
només em van restar amargues llàgrimes.



XLII

Els teus ull són blaus
i quan rius,
la seva llum em recorda
el tremolós despertar de l'albada
quan el resplandor del sol l'envolta.

Els teus ull sòn blaus
i quan plores
les llàgrimes em semblen
les gotes de la rosada
quan en una flor parpellejen.

Els teus ulls són blaus
i en el seu fons,
hi veig la lluentor d'un estel
quan esclata a la vesprada
brillant a dalt del cel.

La capsa dels records

Oh temps passats! vivències enyorades
que embriagueu la ment amb tants records!
teniu la melangia de les hores llunyanes,
a voltes llargues hores, a voltes curts segons.

Les joies i alegries, tan breus com la guspira
que il.lumina la tenebra de la nit;
les penes i sofrençes, inacabables dies
que guien nostres vides camí de l'infinit.

Tanques els ulls, tot recordant la vida
i et sembla que és un somni del passat,
i et sembla que ets avui la feliç núvia
del braç del jove espòs enamorat.

Dins el mirall, res ja no resta
d'aquell esguard gentil amb ulls brillants,
la imatge que et retorna no és de festa:
arrugues en el rostre i cabells blancs!

No pot retornar la joia de ser mare
ni de sentir el batèc del fill a dintre teu,
no pots bressar-lo besant la tendre cara
ni tornar a glatir de goig amb el bes seu.

Tot se n'ha anat! però un tresor em queda,
intims records guardats gelosament
dins una capsa que només és meva,
per fruïr-los a soles... dolçament.

Juliol 1993

Voluptat

Ran del'aigua dormida

del petit llac del jardi

hi tremolen les glicines

i com els àstres a la nit

s'hi enmirallen, presumides.

Amb esquerpa solitud

les contemplo cada dia

fruïnt amb gran lassitud

del fort alè de la vida.

No sento l'ardor del sol,

ni l'oreig de les alzines,

ni el fort perfum de les flors,

ni veig volar les gavines

que s'estabussen xisclant

ajogassades i inquietes.

El meu ser va viatjant

per fantasies incertes...

Tot el cos se m'ha adormit

talment com faune de pedra

que hi ha a un racó del jardi

tot humit i cobert d'heure.

Tot el cos se m'ha adormit...

De sobte ha fugit l'encis,

em puja a flor de pell una frisança

i sento dins la sang un rebullir...

i els cinc sentits emprenen una dansa...

2on premi 1996

El meu segon Post

Desconsol

Davant del mar, al trenc de les onades
que van i venen tot mullant-te els peus,
mires al lluny, les parpelles mig tancades
sens veure res, tan sols veus dintre teu.

Recordes aquell dia llunyà quan ell marxava
amb paraules d'amor dites molt aprop teu
els seus llavis just fregant la teva cara
els ulls brillants i emocionada veu.

Sents els batècs dels cors l'un contra l'altre
els braços enllaçats en el teu còs
i ara amb llàgrimes que et baixen per les galtes
sens el dolor punyent del desconsol.

Tornaré, et va dir ell amb fermesa,
tornaré amor meu i et tornaré a estimar
i ara tu amb els ulls xops de llàgrimes
i el cor molt encongit, no pares de plorar.

Mires a l'horitzó a on ell és ara
al món llunyà a on se'n va anar
i dius molt baix baixet tapant la teva cara
-o no! mai més, mai més no tornarà!

Març 1990