Ocells

Rossinyol, quan neix el dia
i sento el teu bell cantar
el meu cor se'n ve depressa
i se't posa al teu costat.

Rossinyol, jo sols voldria
apendre el teu refilar
perquè estic enamorada
i vull venir amb tu a cantar.

Aixi tots dos estarièm
dintre l'arbre més florit:
I fariem un niuet
per jaç les floretes de'arbre.

Molt ens estimariem
i tu i jo un dia tindriem
el nostres bonics petits.

Rosinyoleta estimada
això que dius no pot ser
perquè aquesta veu tan dolça
que el senyor ens va donar
encara que te'n ensenyi
no podràs apendre mai...

Perquè a les rosinyoletes
no les va voler ensenyar?
doncs no volien creure
i no paraven de xerrar.

Però jo també t'estimo,
i m'agradaria el que em dius,
si fessim un niu a l'arbre,
com que sempre estaríem junts,
a cantar tu n'apendríes,
sense fer mal a ningú.
I estariem com els àngels!
el nostres fillets, jo i tu...

F.Sagrera - 6/5/2009

Dos anys de la meva vida - Segona part

No cal que digui com posava tots els meus sentits a escriure unes cartes molt boniques, llargues i esperançadores, que crec que era el que convenia a aquells pobres soldats lluny de la seva llar.
El que crec que no havia aconseguit el meu encant físic tinc el goig de dir que ho va fer l'ànima que deixava entreveure amb les paraules escrites, ja que em deia q cada carta que esperava les meves amb impaciència i que les llegia més d'una vegada amb molta il.lusió.
També últimament em deixava comprendre amb frases intencionades que sentia alguna cosa més profunda que amistat per mi.
Que poc va durar la joia que m'anava envaint a cada missiva!
L'última carta que vaig rebre d'ell deixava endevinar un estat depressiu i angoixós, produït pel perill que passava quan feia les guàrdies a la trinxera.
No vaig tardar ni quinze dies a assabentar-me de la seva mort.
Afortunadament el pas del temps tot ho esborra, potser també hi influeix la joventut que reforça les ganes de viure i fa que noves il.lusions t'ajudin a assolir la felicitat.
VI.Festa Major
A mesura que anàvem creixent, és clar, les nostres il.lusions eren d'altre mena.
Ja no teníem ganes de jugar; preferíem quedar-nos al costat dels grans, quan sortíem a les nits d'estiu, o bé passejar pel pont de ferro, que era l'únic passeig que teníem.
En aquest període fins a fer-nos adults el que esperàvem amb més il.lusió era la festa gran; la Festa Major, que se celebra en tots el pobles de la nostre terra i que a Tordera és el vint-i-quatre d'Agost.
Quantes hores de xerrameca ens ocupava aquesta data!
Començant pels vestits que estrenaríem i continuant amb les sabates, el pentinat, si faria sol, si plouria, si vindria aquesta orquestra o aquella altra...
Quan encara faltava un mes per el dia tan esperat, no paràvem de parlar del mateix tema. El ball a l'envelat i el vestit de gala eren una preocupació de tots els veïns del poble (tingueu en compte les poques diversions de què gaudíem en un poble com el nostre; tot era un esdeveniment).
La cosina Lola lluïa cada any un model de Modes la Innovació que li confeccionava una amiga que hi treballava de modista i que causava sensació. No menys expectació causava el que lluïa la meva germana Consol, de Modes Parera. La Dalmira hi abocava tots els cinc sentits. Val a dir, però, que tant l'una com l'altre eren bons plançons i els esqueia amb molt bon aire.
Heu de pensar que Tordera tenia fama de noies maques i elegants i els balls de societat eren molt distingits. A més eren amenitzats per l'orquestra La Principal de la Bisbal, que durant molts anys tenien contractada per aquests dies, i feia que fos la Festa més lluïda dels pobles de la rodalia.

Dos anys de la meva vida - Primera entrega

Oh amor meu, quin desconsol quan l'altre nit vas passar amb una amiga tot feliç bromejant tan a prop meu; ni em vares veure i el meu cor, saltant com un cadell, em va marxar el pit corrent darrera teu afanyós per tocar-te, acariciar els teus cabells i contemplar els teus ulls clars.
Voldria ésser una flor de colors ben vistosos, perfecta perquè et fixessis en mi, però això no és possible; ja sé que mai no em miraràs amb l'esguard amorós com jo voldria i sempre més guardaré el meu secret i t'estimaré, si, peró sense esperança; qui sap si en l'altre vida els dos, llavors, podrem ajuntar les nostres ànimes, peró mentrestant t'estimaré, t'estimaré.

Estic desolada; tan sols sortir al carrer m'he assabentat de la teva mort. M'he quedat tan aclaparada que crec que tots han descobert el meu secret.
Déu meu! Si almenys aquesta pèrdua hagués servit per a alguna causa honorable, però no, aquest tret que ha segat la teva vida a les trinxeres no ha servit per a res més que per aixó: per segar la teva joventut exhuberant, per causa d'una guerra cruel, odiosa i innecesaria, de la qual tu, em consta, n'eres contrari com molta altre gent.
No em queda el consol d'anar a plorar i posar unes flors a la teva sepultura; has caigut molt lluny de la teva terra estimada; mai no sabré on ets. Sols em queda el consol (tan petit) de pregar per tu... Octubre 1938

Tot va començar, més ben dit no va començar perqué de petits ens ignoràvem, ja que érem de grups socials diferents i viviem als extrems oposats del nostre poble; és a dir, que ni els nostres jocs eren comuns com ho eren amb altres grups de nois i noies amb qui per ser veïns, ens vèiem quotidianament.
En anar creixent tampoc vàrem tenir gaires ocasions per trobar-nos, ja que el seu ambient era molt diferent del meu i ell pels seus estudis passava llargues temporades fora.
Va ésser al'escola d'adults on jo feia uns cursets nocturns de llengua catalana, francès i dibuix, on per mrimera vegada el vaig conèixer, dic el vaig perquè no crec que ell es fixés en mi.

Era un noi molt brillant, simpàtic, parlador i amable; a més molt més educat que la resta de xicots que jo tractava; físicament també era bastant notable, almenys així el veia. Tenia el cabell ros i els ulls molt blaus; no és d'estranyar, doncs, que m'enamorés d'ell molt aviat.

Cada matí passava, minut més, minut menys, pel mateix lloc, ja que va aconseguir un treball a prop de casa meva, i jo, fent veure que tenia alguna cosa a fer al carrer estava al'aguait per veure'l passar.

Jo, mira el que és l'amor, ja en tenia prou amb la seva salutació i el seu petit somriure; era feliç com aquells gossets a qui l'amo els fa una moixaina, com una caritat a un pobre.

Va començar la Guerra Civil i nosaltres anàvem fent la nostra monòtona vida. Es fa fundar la associació d'amics entre els alumnes i fèiem alguna festeta i algun campionat de tennis de taula, però tot seguia igual.

Quan ja portàvem un any de guerra, més o menys, varen demanar a files els qui serien anomentas "la lleva del biberó", tots xicots de disset o divuit anys.

Li va tonar a ell junt amb altres amics incorporar-se i va ser llavors quan el grup d'estudiants de l'escola nocturna, patrocinats pel mestre que ens donava les classes, va acordar formar uns equips de noies per mantenir correspondència regularment amb tots els que marxaven. Així que estigueren destinats varen escriure a l'escola per assebentar-nos d'on havien anat a parar que, naturalment, va ser on es desenrotllaven els grans combats.
Coses del destí; a mi junt amb una altra amiga em va tocar la sort - així ho vaig considerar jo- de poder cartejar-me amb el meu estimat.

Continuará...

Agraiment

Benvolguts bloguistes: Us vull donar les gracies a tots per els anims que em doneu. M'anímeu molt i a mi m'agrada tant la poesia, que encara feu que m'esforci més per fer-les mes boniques.
No dic ben fetes, perqué ja heu pogut llegir més d'una vegada que no he estudiat com les gran escriptores: Mercè Rodoreda, Rosalía de Castro, i tants i tantes que crean uns poemes o noveles, d'acord amb la seva categoría de mestres de les lletres que son. A mi només em surten del cor.
Moltes gràcies per els vostres elogis!
Felicita

Concert al Palau

Tot és a punt, l'auditori, expectant, roman callat
el local s'ha sumit en la penombra,
s'oiexen unes veus sorgir de l'ombra,
el director, impetuós, marca el compàs.

Les veus del cor, adés potents, adés remoroses
semblant un cor d'àngels omplen el Palau,
aquest Palau joiell del nostre poble
on l'encis de la música hi és real.

El geméc dels violins amb dolça melodia
acompanya els cants del Requiem de Fauré
i les notes amb deix de melangia
impregnen l'esperit d'amor i fè.

"Deslliureu-me Senyor
de la mort eterna en aquell dia terrible
que sotraguejarà els cels i la terra
quan vindreu amb el foc per a jutjar el mon".

El missatje, sinistre, sona potent
i l'ànima suara tranquil.la, esdevé temorosa
am l'avís que espaordeix i és prec alhora,
d'un demà que és llunyà... o és inminent.

La percusió cobreix els clams del cor
fins fer vibrar els àmbits del Palau;
hipnotitza, l'impresionable só
de trompes i fagots i el gros timbal.

Minva el "fortissim" i el dolç violoncel
recolza el cor, que amb bells accents
alleuja i assossega sentiments
i treu del ser, l'angoixa i el recel.

"Que els ángels et menin al Paradis
que t'aculli el cor celestial
i tinguis junt amb Llatzer
el repós etern."

Oh fort magnetisme musical!
s'alça el public com un sol cos al gran final;
amb llargs aplaudiments retra homenatge
als interprets, al gran mestre i al Palau...

Han callat les veus i el ressó de les últimes notes;
resta silenciós el bell Palau.
A fora el sorollós trafegament de gents ignotes,
i a dalt la lluïsor d'estels en el cel blau.

Magistral recital... bella l'estança
els pensaments de pau volen ingràvids
i el sentiment profund que em té ensonyada
es deixondeix en un res que em surt dels llavis.

Felicita

Mesurant sentiments

A l'anar passant els anys
plens de records i enyorançes,
vas garbellant il.lusions,
desenganys o benaurançes.

Al final veus que ha restat
la mesura ben migrada,
és poc l'amor i amistat
que dintre teu hi té estada.

Al cor, dels amors que guardes
ben pocs hi han posat arrèls;
els que tu més estimaves...
els que t'eren més fidels.

Que s'ha fet de l'amistat
que tu creies entranyable?
als uns els has oblidat,
als altres, s'els ha emportat
la mort, que és inexorable!

T'acompanyen els records
de la joventud llunyana
i un sentiment de tristor
amb nostàlgia s'agermana.

Passejes esmaperdut
pel parc on vas cada dia;
t'abalteix la solitud,
et pren la malenconía.

Et distreu el xerroteig
de sorollosa maïnada
i el pensament et fuig lluny...
fins ta infantèsa enyorada.

Però a l'apropar-se un infant
que et demana una rondalla
les tristors, seguit, se'n van
i al cor floreix la rialla!

Felicita Sagrera

Soc amiga

Vull ser amiga de la Terra,
la mar i les estrelles,
de les bestioles, les plantes
i totes les coses tendres;
meravellar-me del miracle
que ens envolta a l'univers,
contemplant quan neix la llum
i quan s'estingeix.
Vull ser amiga de l'home,
de la dona, de l'infant...
sens rebutjar el color, ni la raça
al meu voltant.
Vull compartir amb tothom
la pau, no pas la guerra,
l'aire i el sol i l'aigua
i els fruits tots d'aquesta terra.
Vull sentir el cor lliure
fent-lo ben gran
fins que esclati dins el pit
tot estimant...
Vull omplir-me a vessar
les mans i el cor
per oferir-ho als germans
orfes d'amor.
Vull desterrar de mi
l'odi i la falsedat
i l'afany d'esclafar a l'amic
per ser enlairat
Vull aixecar-me de la pols
que em cega els ulls
i caminar per camins purs
i sense embulls...

Aixì podrè sentir, senyor,
lo bell que és viure
i així, potser m'adormiré
amb un somriure.

Felicita

Poesía

Hi ha cosa mes bonica
que un poema ben escrit?
es cosa que el cor et dicta
i t'assossega l'esperít.

Quant veus un paisatge esplèndit,
les paraules surten fluïdes
sense buscar-les ansiós.
Les flors tambe són bon tema
per sa bellesa i colors.

Quan estimes a una noia
hi ha res tant natural
que un poema on li expliques
l'amor que ella t'ha inspirat.

L'afecte d'un fill a la mare
no l'omplen de felicitat,
les frases d'agraïment
que al poema haurà trobat?

I al mati quan surt el sol
es veuen coses tant belles,
que si tens un cor sensible
pots gaudir de maravelles.

Si t'agrada la poesía
gaudeixes dels sentiments,
i adquireixes la cultura
dels qui viuen plenament.

F. Sagrera - Gener 2009

Sant Ponc

En un racó de muntanya
i amagada dins del bosc,
hi ha una bonica capella
amb mil aromes de flors.

Les flors són totes boscanes
Sant Ponç les guarda amorós,
la reina n'és la ginesta
que omple tots els vessants d'or.

Trovarem també la farigola
i romaní del més flairós
i les roses beneïdes
que ens embriagaran d'olor.

Pujem a dalt de l'ermita
que ja ens espera Sant Ponç
i a tots amb sa bonhomía
darà la benedicció.

En retornar cap a casa
collirem un munt de flors;
les portarem a braçades
al costat del nostre amor,
que ens dirá paraules dolces
que ens alegraran el cor.

I en arribar a nostres llars
tindrem pau i benestar
amb la il-lusió renovada
per poder un altre any tornar.

Canço de Nadal

Aquesta nit santa
ha nascut un nen
ros com les espigues
bonic com el cel.

Maria, la mare
alleta al nadó
i per adormir-lo
canta una canço.

"Dorm el meu fillet
al braç de la mare
que dins l'abraçada
ja no tindràs fred".

Josep, el seu pare
li arranja el bressol,
el pren en sos braços
i el posa el seu sol.

Els pares li vetllen
el son tan feliç,
els angels li canten
quan neix el matí.

Josep fa unes sopes
d'oli i romaní
per la dolça Verge
i l'infant Diví.

Els pastors hi arriben
portant-li presents
també li n'ofrenen
els Mags d'Orient.

Or, encens i mirra
per el fill de Déu!
i amb fervor i respecte
li besen els peus.

Nadala

La pàl-lida claror del cim de la carena
ens anuncia que la nit s'en va,
i la blanca gebrada que ha dut la serena
amb la tímida llum comença a brillar.

Aviat el disc de foc sorgirà majestuós
i lentament resplendirà tota la plana
il-luminant el paisatge ara boirós,
omplint-ho tot de llum i d'esperança.

L'esperança que ens porta el Fill de Déu
que ha nascut aquesta nit en un estable;
a Ell li vessa l'amor en el cor seu
i l'envia a tothom en un missatge:

"Estimeu-vos tots com bons germans
i que regni la pau sense fronteres,
de Pau i Amor ompliu les vostres mans
i ofereiu-ho als que estan mancats d'elles".

La vella alzina

En altre temps robusta
i poderosa
desafiant el cel i l'aire
en tot moment
els teus forts braços
obries generosa
a qui cercava l'ombra
fugint del sol ardent.

Esperant delerosa la
pluja cobejada,
sola vora el llac amb
solitud plaent,
a la posta del sol, feliç
amb la rosada,
a l'arribar l'albada
gaudint del sol ixent.

A l'estany d'aigües
calmes mirallaves
coqueta
pentinant el brancatge
que el vent ha
escabellat,
sense por a les
tempestes mai t'has
mostrat inquieta quan,
bramant dalt del cel el
llamp t'ha amenaçat.

Has vist passar
impassible molts anys
de nostre història
has vist a gent fent
guerres i també temps
de pau
i tot contant el dies,
t'has fet vella i xacrosa
tens la soca rugosa i
tens vell el fullam!

Has perdut fermesa,
se't veu tota
esllanguida,
el gemec de tes
branques sorprèn el
caminant
que en penses
melangiosa qui et
segarà la vida:
Serà el foc, la
tempesta o un acer
molt tallant?

No t'entristeixis massa,
vella alzina
ensonyada.
Que els ocells cantaires ja venen
a ver els nius
i com cada primavera
al néixer l'ocellada
t'ompliran de joia els
seus cants festius.

A les àvies!!!

Desglaç (prosa poètica)

No intentis enganyar-me,
no saps mentir
quan la paraula transformada en sageta
fereix a qui tu estimes.

Els teus ulls clar i serens
defugen la mentida
i els trets de la teva cara dolça,
noble i estimada,
em diuen la veritat,
la veritat tan anhelada.

A la tardor, quan els arbres
atapeïts del gebre que la nit
ha acaramullat a les fulles,
la minsa escalfor del tebi sol
fa que es desglaci en gotes
regalimant cap al terra.

I aquesta veritat
que m'has dit sense paraules
ha fet que, com el sol en els arbres,
el meu cor es desprengui del gebre
que durant tan temps
la indiferencia hi ha dipositat.

Confio que la teva paraula
tan esperada, farà que torni
a bategar aquest pobre cor meu
amb més força que mai.

Tot el que el temps s'endugué

Mireu-se´l! Encara menté la gallardia
de la seva joventut, ja que es llunyana,
i que ell intenta retenir amb valentia
per fer presència i suport a la companya.

Els ulls li reflecteixen serenor i fermesa,
encare té il.lusions i amor tendrals,
amb l'esguard fa a l'esposa la promesa
quan curtegen les tardes tardorals.

No sempre les arrugues li han solcat la cara
ni tenia pocs cavells blancs com la neu,
antany era un minyó de vista clara
ben plantat i orgullós, el món tot era seu.

Ha viscut la vida lluitant dia a dia
els dies, mesos i anys s'han esmunyit,
i avui que està envellit contempla amb ironia
la joventut passada... el temps fugit...

Que s'han fet de les lluites esforçades
del delit pel treball ja no li'n queda res!
perquè han servit les ambicions passades?
la joventut perduda no es pot comprar amb diners.

Quan els records sovint li duen melangia
s'enmusteix com flor tallada del seu brot,
doblega el cos com canya que el vent vincla
i té caiguts els ulls, dels que s'escapa el plor.

1er premi de poesia 1997.

Reflexions

Avui, 5 de Novembre, ja de bon matí els canals de televisió només parlaven de les eleccións dels E.U.A.
Sembla que guanyava aquest senyor de color tant popular en aquests últims temps, anomenat Obama.
A mi, la veritat, m'és igual de quin color siqui. El que té importància es que resulti un bon governant que es preocupi del poble al que ha promés fer-ho tot pel be de les persones que viuran sota el seu govern.
Als E.U.A. hi viuen moltissimes persones de color, que son hereus d'aquells que varen arrivar alla en temps de l'esclavitud. Ara son gairebé una majoría. Tots ells deuen haver donat al vot al que consideran un germá, amb el disgust dels que es creuen amb més dret per governar.
De bons governants, jo crec que es poden comptar amb poques xifres. En tots els temps i en totes les nacións n'hi ha una gran quantitat molt mes important que es presenten per el càrrec per els seus interessos personals i no pas per amor i benefici de la nació, i aixó es lamentable.
O, no vejem en totes les eleccions que es fan, on normalment, del que han promès en resulta molt poca cosa, i encara no sempre el més necessari?
Ara! colocar la gent que els interessa a carrecs que son incapaços de administrar be i amb honradesa, aixó si que ho pot veure tothom.
Com a consequencia sento molta gent que diuen que no pensen anar a votar i cada vegada hi ha mes abstenció.
Per l'amor al nostre pais, jo demano que avans de dipositar el vot a la urna, hi penseu bé. Com persones adultes que senten afecte per els seus pobles, i no com a infants que votan aquell que els cau be perquè es elegant o simplement perquè es simpàtic i promet regalar molts caramels.
D'acord? A veure si posem una mica de seny!

XXXI

El nostre amor fou mig sainet, mig drama
de trama tan absurda
que feia plorar i riure a la vegada.
Però en el repartiment d'aquesta história
a tu et tocà plorar i riure alhora;
a mi la part pitjor, quan s'acabava
només em van restar amargues llàgrimes.



XLII

Els teus ull són blaus
i quan rius,
la seva llum em recorda
el tremolós despertar de l'albada
quan el resplandor del sol l'envolta.

Els teus ull sòn blaus
i quan plores
les llàgrimes em semblen
les gotes de la rosada
quan en una flor parpellejen.

Els teus ulls són blaus
i en el seu fons,
hi veig la lluentor d'un estel
quan esclata a la vesprada
brillant a dalt del cel.

XXX - Gustavo Adolfo Becquer

Apuntava als seus ulls una llàgrima
i als meus llavis una frase de perdó;
l'orgull va poder més i els ulls secava
l'orgull va cloure els llavis sens perdò.

Jo vaig per un camí, ella per l'altre,
però al pensar amb el nostre gran amor
dic apenat: Perqué vaig callar aquell dia?
I ella dirà: Perqué no vaig plorar jo?

Voldria...

Qui et roba les paraules
que dintre teu pronuncies?
paraules que els silencis
recullen de la ment.

Si en la teva cara
hi ha joia o tristesa,
herència d'impressions
d'on brolla el sentiment.




Quan un somni s'escapa
i s'espargeix pel rostre,
desgranes en silenci
les teves il-lusions.

Voldria endavinar-te
el sentiment que amagues
per poder alliberar-te
de les desil-lusions.

I obrir com una urna
la balma del teu dintre
sense deixar una espurna
del teu cor adormit.

I arrancar una a una
les raons que són causa
de totes les tristeses
de tots els teus neguits.

Voldria en el teu rostre
mogut per dolç oratge
l'espressió triomfant.

Com fa la mar calmada
amb les ones a una platja
quan la va acariciant.

Al Amanecer

Al amanecer se ilumina la vida,
el calor del sol acaricia las flores
que ofrecen al día sus bellos colores
y dan al paisaje frescor y armonía.

Del azul espacio indiscutible dueñas
vuelan golondrinas planeando alegres.
Eres, alborada, con luz y color
un canto a la vida, proclama de amor.

Bello amanecer, claro albor del día,
¿Porqué no me invade tu dulce alegría?
Porqué no me deja mi triste nostalgia
gozar de tu entorno, sentir tu calor?

Dentro de mi casa ya no hay primavera,
es invierno helado la ausencia de amor;
faltan tus caricias, tu voz ya no suena,
desde que te has ido no hay mas que dolor.

Las horas de insomnio se hacen eternas
soñando despierta, confiando en ti...
¿No podría un día, cual amaneceres,
ver mis esperanzas dar luz a mi vida,
ver tu amor sereno venir hacia mi?

A l'albada

A punta d'alba reneix la vida
exuberant... harmoniosa,
cada jorn, el sol acaricia les plantes,
i enamorades dels raigs vivificants
regalimen les gotes de rosada
que els alleugera la fecundació.

Amb l'esclat de la llum
els ocells ratllen l'espai
amb els seus vols embogits,
delerosos per assolir el company
o l'estimada.

Tot es alegre, tot és vida...
Però dins meu, tot és tenebra,
tot és amargor!
Que se'n ha fet del teu amor?
Enyoro el so de la teva veu,
les teves caricies,
mentre espero el teu improbable retorn,
em consumeixo en mig dels records
alternant entre les hores
que s'esmunyen lentes,
la nostàlgia, el desencís... I qui sap?
Una espuma d'esperança
en un petit raconet del cor...