dimarts, 21 d’octubre del 2008

Voldria...


Qui et roba les paraules
que dintre teu pronuncies?
paraules que els silencis
recullen de la ment.

Si en la teva cara
hi ha joia o tristesa,
herència d'impressions
d'on brolla el sentiment.




Quan un somni s'escapa
i s'espargeix pel rostre,
desgranes en silenci
les teves il-lusions.

Voldria endavinar-te
el sentiment que amagues
per poder alliberar-te
de les desil-lusions.

I obrir com una urna
la balma del teu dintre
sense deixar una espurna
del teu cor adormit.

I arrancar una a una
les raons que són causa
de totes les tristeses
de tots els teus neguits.

Voldria en el teu rostre
mogut per dolç oratge
l'espressió triomfant.

Com fa la mar calmada
amb les ones a una platja
quan la va acariciant.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Al Amanecer


Al amanecer se ilumina la vida,
el calor del sol acaricia las flores
que ofrecen al día sus bellos colores
y dan al paisaje frescor y armonía.

Del azul espacio indiscutible dueñas
vuelan golondrinas planeando alegres.
Eres, alborada, con luz y color
un canto a la vida, proclama de amor.

Bello amanecer, claro albor del día,
¿Porqué no me invade tu dulce alegría?
Porqué no me deja mi triste nostalgia
gozar de tu entorno, sentir tu calor?

Dentro de mi casa ya no hay primavera,
es invierno helado la ausencia de amor;
faltan tus caricias, tu voz ya no suena,
desde que te has ido no hay mas que dolor.

Las horas de insomnio se hacen eternas
soñando despierta, confiando en ti...
¿No podría un día, cual amaneceres,
ver mis esperanzas dar luz a mi vida,
ver tu amor sereno venir hacia mi?

diumenge, 19 d’octubre del 2008

A l'albada


A punta d'alba reneix la vida
exuberant... harmoniosa,
cada jorn, el sol acaricia les plantes,
i enamorades dels raigs vivificants
regalimen les gotes de rosada
que els alleugera la fecundació.

Amb l'esclat de la llum
els ocells ratllen l'espai
amb els seus vols embogits,
delerosos per assolir el company
o l'estimada.

Tot es alegre, tot és vida...
Però dins meu, tot és tenebra,
tot és amargor!
Que se'n ha fet del teu amor?
Enyoro el so de la teva veu,
les teves caricies,
mentre espero el teu improbable retorn,
em consumeixo en mig dels records
alternant entre les hores
que s'esmunyen lentes,
la nostàlgia, el desencís... I qui sap?
Una espuma d'esperança
en un petit raconet del cor...

dijous, 16 d’octubre del 2008

Jo i les meves circumstancies


El meu nom es Felícita Sagrera i Riera.
Em vaig casar als 22 anys i varem anar a viure a Barcelona; potser l'estrés en que es viu a les ciutats tant grans, fa que les hores es facin curtes i sempre has de correr, cosa que segurament va influir perque m'acostumes a no parar mai. Llavores no hi havien televisors i l'únic gust que et podies permetre mentre estaves fent una feina com planxar, repasar la roba, cuinar i totes les altres feines propies d'una mestresa de casa, era escoltar la radio, que en el seu moment va ésser un gran invent.
Ara estic en una residència geriàtrica de Tordera, comarca del Maresme, i aquí puc practicar el que sempre m'ha agradat: escriure poesia, crear alguna fantasía com algún conte o noveleta, llegir...
Alguns aficionats a Internet, ja em deuen coneixer, no molt, perquè no fa molt temps encara que m'hi podeu trover, però he vist que han entrat gent de Méxic, Holanda, Estats Units, Chile, Finlandia, i naturalment d'Espanya i Catalunya, que és el meu pais i que m'estimo molt.

Al quedar-me vidua, va esser quan m'agafaren aquestes afeccions; primer perquè m'aburria sense la companyia del meu espòs. Després els meus dos fills es casaren i cada cop m'anava agradant més i tenía més temps lliure per practicar-ho.

Vaig començar participant en concursos a mida que m'anaven sortint millor, fins i tot des que vaig aconseguir un 1er premi, cada any en rebia algun d'important.

Tinc quatre primers premis de poesia de Tordera i dos de prosa. De Barcelona tres primers, dos segons i dos de tercers de poesía, i dos de segons i un primer de prosa de Catalunya, aixó sense contar tres placas.

Encara que em fa molta il-lusió haver-los guanyat, no ho dic per presumir, sinó que us vull transmetre els beneficis que el escriure i el llegir reporten.
Segurament en el meu cas, aquest caracter es cosa dels gens, perquè ja de petita, no podía estar mai parada. Si alguna persona que es trova ara en aquesta situació de soletad llegeix aixó, si em vol creure a mi, que ho intenti com jo; els garanteixo que trovará els dies curts.
Ah! Us he de dir que només he estudiat a l'escola primaria i gairebé tot el que se, ho he anat aprenent llegint molt.
Finalment un consell, treballeu, llegiu, que es bo per la salud i el cervell fa gimnàsia i es manté jove mes temps! Així en arrivar a la vellese no et troves tant sol i aburrit, com moltes de les persones que estan aquí. Algunes les veus que ploren d'amagat, segurament troven a faltar la caseta on han viscut tota la vida amb la seva estimada familia!

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Convivencia


Amb el dolç refileig del flabiol
s'inicia la bellísima sardana;
L'orquestra tota, unida com un clam
convida a tots a fer una gran rotllana.

El plany de la tenora aixeca el so,
fiscorns i contrabaix marquen compassos
les mans unides i els cors bategant
d'amor i joia, van puntejant els passos.

Oh, sardana, proclama d'amor!
missatgera de pai i d'esperança,
identitat d'un poble amb tradicions
que acull i estima les regions germanes.

Veniu tots a donar-nos vostres mans,
res no hi fa si no sou gent catalana,
tots hi cabeu si teniu el cor ben gran
per fer gran i ben ferma la sardana!

dijous, 9 d’octubre del 2008

Era ahir, però un ahir tan llunyà...!


Que vas marxar deixant-me sense llum
i entre silencis i foscors camino... i camino...
per uns camins tan aspres
que el pensament exhaust d'aquest silenci
s'atapeeix de pors i fum.

Canto els dies plens d'ombres melangioses
i les nits que m'omplen d'inquietud
Oh! Vull dir-t'ho, estimada en solitud
quan em pesa el desig de tota tu...!

Enyoro el fregadis de la pell fina,
el perfum del teu cabell despentinat,
les brases dels teus ulls que em cremen la retina
i els teus petons ardents... i el teu respir pausat.

Tan sols incontenible esperança d'un demà
que em sigui favorable,
em fa veure llum enllà d'enllà
al fi d'un llarg camí, inacabable.

Felicita Sagrera 1999

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Becquer de nou! LXXXVII


Recolzant la testa calurosa
en el vidre glaçat del finestral,
en el silènci de la nit foscosa,
no apartava els meus ulls d'aquell bell marc.

Envoltat de la mística vesprada,
la llum de la cambra il-luminada,
la vista atenta, sorprès, escodrinyava
els secrets de la misteriosa estança.

Pàl-lid com el marbre el seu visatge
la rossa cabellera destrenada,
estava acaronant el floc de seda
dels seus cabells i coll, fins a la cara.

Jo, l'estava mirant, i em torbava
veure-la tant formosa i encisada
com estava contemplant el seu cos verge,
com s'estava amoixant amb molta calma.

Es mirava al mirall i dolçament
somreia a la seva imatge reflexada;
I estava tan corpresa
de la seva bellesa,
que es va acostar al mirall i tendrament
al cristall va donar una besada.

Es va apagar el llum i amb gran recança
em vaig dormir, pensant en aquell rostre,
gelós d'aquell espill que ella besava,
gelós dels amanyacs que es prodigava.

Basarda


El cel no deixa de plorar,
se sent, intens, el bram del mar.

La foscor, densa ho envolta tot
quina basarda sento al meu cor.

Un gos inquiet, alça el seu plany
i resto inmòvil plena d'espant...

Ressona amb força l'udol del tro,
m'acotxo tota morta de por.

La pluja minva, s'allunya el tro,
ja, assosegat, no salta el cor.

Tranquilitzada, salto del llit
i fixo els ulls a l'infinit.

El sol, molt lent, es va aixecant
i va tancat l'espai de sang.

Un raig de llum entra festiu
i s'emmiralla al meu espill.

El prat rentat per la ruixada
té el verd brillant de l'esmaragda.

El sol, en diamants ha convertit
les gotes de pluja de la nit.

Beneït el sol, que ha tret la nit
i la basarda del meu esperit!

Felicita Sagrera - 1993

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Un somni


Et busco en la foscor,
et busco també en ple dia,
peró ets sols una il.lusió,
un somni... una fantasia.
Et busco al cel i a la mar
a l'aire, al clar de la lluna,
peró en anar-te abraçar
ets un núvol que s'allunya.
Et busco en mig de les flors
quan s'obren de matinada
i veig dintre els seus colors
la teva imatge anhelada.
I en acostar-me a la flor
amb la il.lusió de besar-te
veig que és sols una visió
i no puc ni tan sols tocar-te.

On ets que no et puc tenir
ni et puc estrényer als meus braços?
Es que mai has existit!
Ets un somni de la nit,
quan, dormint sento els teus passos!

Felicita Sagrera
2ºn Premi de Poesia de l'Esplai - 1993

Estaré desperta


Quan arribi l'hora del meu darrer viatge
i l'ànima camini per indrets llunyans...
per camins on s'encenen esperances
com llum d'estels que bateguen distants.

No em porteu corones, ni cintes ni ramatges
que pregonin al món, quan m'heu estimat;
porteu-me un pom de flors senzilles i boscanes
l'aroma que desprenguin, serà el bes de comiat.

Dexeu-me quatre roses humides de rosada,
serán el testimoni ardent del vostre amor;
l'aroma que desprenguin el ser la matinada,
serà el bes del bon dia que m'arribà el cor.

Amb ulls mig aclucats, veuré sorgir l'aurora
i veuré obrir-se lenta la llum a l'horitzó,
perquè estaré desperta, vetllant sempre tothora
per tots els que jo estimo i són el meu tresor!

Felicita Sagrera

diumenge, 5 d’octubre del 2008

El mar


Menyspreant la terra, tu vas superar-la
vas néixer lligat a un manyoc de fang
i del foc ardent que t'empresonava
vas sorgir orgullós, o mar dominant!

A estones furiós, mesurant les forces
amb les roques que planten cara al vent,
vas udolant i amenaçant amb ones
que s'alcen braves sense comptar el temps.

Però quan aplaques la teva forta ira,
saps ésser dolç, gentil i galant,
quan les teves ones que tant la fascinen,
besen a la platja que t'està esperant.

Fins a l'horitzó extens els teus braços
la blavor teva amb la d'ell juntant
i les dolces noces que us lliguen amb llaços
celebreu feliços d'amor tremolant.

Felicita Sagrera

Vanitat



Hi havia un jardí molt gran al darrera d'una torre molt bonica.
Aquest jardí estava plé de tota mena de flors: roses, gladiols, dalies, lliris i fins i tot orquidees, que es una flor que en aquells temps se'n parlava molt.
Tot pasejant, vaig passar un dia pel devant i vaig sentir unes paraules com si algú es barallés entre les flors.
La que parlava era una rosa d'un color vermell molt fosc, es pot dir grana. Aquesta parlava amb una companya d'un roser que estava just al costat del que creava les roses vermell fosc.
La que discutía amb ella era d'un color meravellós: rosa fort, tirant a taronja, però no tenia gens de perfum.
En canvi, la fosca donava una flaire que se sentía desde on estava jo, escoltant el que deien.
La de color grana, li deia a la seva veina:
-Si però tu no perfumes l'ambient com jo, que fins i tot s'hem sent l'olor d'un tros ben lluny.
-Be.- li deia la del color tant brillant,- però jo són tan bonica, que tothom m'alava. Se'm veu de lluny i el que vol fer un ramell ben vistós per quedar bé, m'esculleix a mi.
-Si, si... això tu ho dius. L'altre dia el fill de la casa acostant-se a mi, diguè a la seva promesa: -Vine a flairar aquesta rosa. Oi que te un perfum doncissim? Es fantàstic!
-Si, digué la rosa presumida; peró jo vaig sentir que ella li contestava:-Si fa molta olor, però te un color trist, es massa fosca.
-Be, be, això ho deia una persona que no té gust. Fixa't si no, les roses de Sant Jordi, sempre són vermelles.
-Jo he vist moltes persones que quan volen quedar bé, per regalar, escolleixen les de colors molt alegres i no de colors foscos com el que tens tu. Mes aviat semblen per un enterrament perquè aquest color no és vermell, es molt més fosc.
-Aixó es enveja! que més voldríes tu, que no tens ni mica de perfum?
Una clavellina, plena de clavells blancs, que estava al peu dels rosers, i tambè era d'una flaira agradable per qui passava pel seu costat, en tenía un, ja un xic marcit, que es ficà a la conversa.
-Calleu, calleu baladreres! No sabeu el què dièu. Mireu-me a mi: quant m'acabava d'obrir, era un clavell preciós i molt aromàtic, blanc com la neu; no n'heu vist cap d'igual. I ja ho veieu, la senyora de la casa no m'ha escullit mai per fer un ram. Aquí estic, que ja hem moriré aviat de vell sense que ningú s'hagi delit per collir-me. No s'ha d'esser tant vanitós en aquest mon. Tots tenim nostres defectes i virtuts, i sempre, les persones, les coses, i també les flors com nosaltres tenim algun encant i algun defecte i el que hem de fer és mirar de corretgir o dissimular-lo si és irreversible, i destacant la virtud a l'encant als demés, per a fer-nos agradables.
Un cargol, que estava mossegant l'herba digué. Molt bent dit, senyor clavell, i encara que ningú l'hagi escullit, no li sàpiga greu. Ha disfrutat mes temps gaudint d'aquest jardí tant assoleiat i no acabarà podrint-se en una jerra d'aigua!
Les roses callaren i no discutiren mai més!

Felicita Sagrera - 24 de Maig del 2008