dimecres, 8 d’octubre de 2008

Becquer de nou! LXXXVII


Recolzant la testa calurosa
en el vidre glaçat del finestral,
en el silènci de la nit foscosa,
no apartava els meus ulls d'aquell bell marc.

Envoltat de la mística vesprada,
la llum de la cambra il-luminada,
la vista atenta, sorprès, escodrinyava
els secrets de la misteriosa estança.

Pàl-lid com el marbre el seu visatge
la rossa cabellera destrenada,
estava acaronant el floc de seda
dels seus cabells i coll, fins a la cara.

Jo, l'estava mirant, i em torbava
veure-la tant formosa i encisada
com estava contemplant el seu cos verge,
com s'estava amoixant amb molta calma.

Es mirava al mirall i dolçament
somreia a la seva imatge reflexada;
I estava tan corpresa
de la seva bellesa,
que es va acostar al mirall i tendrament
al cristall va donar una besada.

Es va apagar el llum i amb gran recança
em vaig dormir, pensant en aquell rostre,
gelós d'aquell espill que ella besava,
gelós dels amanyacs que es prodigava.