dilluns, 29 de desembre de 2008

Canço de Nadal


Aquesta nit santa
ha nascut un nen
ros com les espigues
bonic com el cel.

Maria, la mare
alleta al nadó
i per adormir-lo
canta una canço.

"Dorm el meu fillet
al braç de la mare
que dins l'abraçada
ja no tindràs fred".

Josep, el seu pare
li arranja el bressol,
el pren en sos braços
i el posa el seu sol.

Els pares li vetllen
el son tan feliç,
els angels li canten
quan neix el matí.

Josep fa unes sopes
d'oli i romaní
per la dolça Verge
i l'infant Diví.

Els pastors hi arriben
portant-li presents
també li n'ofrenen
els Mags d'Orient.

Or, encens i mirra
per el fill de Déu!
i amb fervor i respecte
li besen els peus.

Nadala


La pàl-lida claror del cim de la carena
ens anuncia que la nit s'en va,
i la blanca gebrada que ha dut la serena
amb la tímida llum comença a brillar.

Aviat el disc de foc sorgirà majestuós
i lentament resplendirà tota la plana
il-luminant el paisatge ara boirós,
omplint-ho tot de llum i d'esperança.

L'esperança que ens porta el Fill de Déu
que ha nascut aquesta nit en un estable;
a Ell li vessa l'amor en el cor seu
i l'envia a tothom en un missatge:

"Estimeu-vos tots com bons germans
i que regni la pau sense fronteres,
de Pau i Amor ompliu les vostres mans
i ofereiu-ho als que estan mancats d'elles".

dilluns, 17 de novembre de 2008

La vella alzina


En altre temps robusta
i poderosa
desafiant el cel i l'aire
en tot moment
els teus forts braços
obries generosa
a qui cercava l'ombra
fugint del sol ardent.

Esperant delerosa la
pluja cobejada,
sola vora el llac amb
solitud plaent,
a la posta del sol, feliç
amb la rosada,
a l'arribar l'albada
gaudint del sol ixent.

A l'estany d'aigües
calmes mirallaves
coqueta
pentinant el brancatge
que el vent ha
escabellat,
sense por a les
tempestes mai t'has
mostrat inquieta quan,
bramant dalt del cel el
llamp t'ha amenaçat.

Has vist passar
impassible molts anys
de nostre història
has vist a gent fent
guerres i també temps
de pau
i tot contant el dies,
t'has fet vella i xacrosa
tens la soca rugosa i
tens vell el fullam!

Has perdut fermesa,
se't veu tota
esllanguida,
el gemec de tes
branques sorprèn el
caminant
que en penses
melangiosa qui et
segarà la vida:
Serà el foc, la
tempesta o un acer
molt tallant?

No t'entristeixis massa,
vella alzina
ensonyada.
Que els ocells cantaires ja venen
a ver els nius
i com cada primavera
al néixer l'ocellada
t'ompliran de joia els
seus cants festius.

A les àvies!!!

dijous, 13 de novembre de 2008

Desglaç (prosa poètica)


No intentis enganyar-me,
no saps mentir
quan la paraula transformada en sageta
fereix a qui tu estimes.

Els teus ulls clar i serens
defugen la mentida
i els trets de la teva cara dolça,
noble i estimada,
em diuen la veritat,
la veritat tan anhelada.

A la tardor, quan els arbres
atapeïts del gebre que la nit
ha acaramullat a les fulles,
la minsa escalfor del tebi sol
fa que es desglaci en gotes
regalimant cap al terra.

I aquesta veritat
que m'has dit sense paraules
ha fet que, com el sol en els arbres,
el meu cor es desprengui del gebre
que durant tan temps
la indiferencia hi ha dipositat.

Confio que la teva paraula
tan esperada, farà que torni
a bategar aquest pobre cor meu
amb més força que mai.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Tot el que el temps s'endugué


Mireu-se´l! Encara menté la gallardia
de la seva joventut, ja que es llunyana,
i que ell intenta retenir amb valentia
per fer presència i suport a la companya.

Els ulls li reflecteixen serenor i fermesa,
encare té il.lusions i amor tendrals,
amb l'esguard fa a l'esposa la promesa
quan curtegen les tardes tardorals.

No sempre les arrugues li han solcat la cara
ni tenia pocs cavells blancs com la neu,
antany era un minyó de vista clara
ben plantat i orgullós, el món tot era seu.

Ha viscut la vida lluitant dia a dia
els dies, mesos i anys s'han esmunyit,
i avui que està envellit contempla amb ironia
la joventut passada... el temps fugit...

Que s'han fet de les lluites esforçades
del delit pel treball ja no li'n queda res!
perquè han servit les ambicions passades?
la joventut perduda no es pot comprar amb diners.

Quan els records sovint li duen melangia
s'enmusteix com flor tallada del seu brot,
doblega el cos com canya que el vent vincla
i té caiguts els ulls, dels que s'escapa el plor.

1er premi de poesia 1997.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Reflexions


Avui, 5 de Novembre, ja de bon matí els canals de televisió només parlaven de les eleccións dels E.U.A.
Sembla que guanyava aquest senyor de color tant popular en aquests últims temps, anomenat Obama.
A mi, la veritat, m'és igual de quin color siqui. El que té importància es que resulti un bon governant que es preocupi del poble al que ha promés fer-ho tot pel be de les persones que viuran sota el seu govern.
Als E.U.A. hi viuen moltissimes persones de color, que son hereus d'aquells que varen arrivar alla en temps de l'esclavitud. Ara son gairebé una majoría. Tots ells deuen haver donat al vot al que consideran un germá, amb el disgust dels que es creuen amb més dret per governar.
De bons governants, jo crec que es poden comptar amb poques xifres. En tots els temps i en totes les nacións n'hi ha una gran quantitat molt mes important que es presenten per el càrrec per els seus interessos personals i no pas per amor i benefici de la nació, i aixó es lamentable.
O, no vejem en totes les eleccions que es fan, on normalment, del que han promès en resulta molt poca cosa, i encara no sempre el més necessari?
Ara! colocar la gent que els interessa a carrecs que son incapaços de administrar be i amb honradesa, aixó si que ho pot veure tothom.
Com a consequencia sento molta gent que diuen que no pensen anar a votar i cada vegada hi ha mes abstenció.
Per l'amor al nostre pais, jo demano que avans de dipositar el vot a la urna, hi penseu bé. Com persones adultes que senten afecte per els seus pobles, i no com a infants que votan aquell que els cau be perquè es elegant o simplement perquè es simpàtic i promet regalar molts caramels.
D'acord? A veure si posem una mica de seny!

diumenge, 2 de novembre de 2008

XXXI



El nostre amor fou mig sainet, mig drama
de trama tan absurda
que feia plorar i riure a la vegada.
Però en el repartiment d'aquesta história
a tu et tocà plorar i riure alhora;
a mi la part pitjor, quan s'acabava
només em van restar amargues llàgrimes.



XLII

Els teus ull són blaus
i quan rius,
la seva llum em recorda
el tremolós despertar de l'albada
quan el resplandor del sol l'envolta.

Els teus ull sòn blaus
i quan plores
les llàgrimes em semblen
les gotes de la rosada
quan en una flor parpellejen.

Els teus ulls són blaus
i en el seu fons,
hi veig la lluentor d'un estel
quan esclata a la vesprada
brillant a dalt del cel.

XXX - Gustavo Adolfo Becquer


Apuntava als seus ulls una llàgrima
i als meus llavis una frase de perdó;
l'orgull va poder més i els ulls secava
l'orgull va cloure els llavis sens perdò.

Jo vaig per un camí, ella per l'altre,
però al pensar amb el nostre gran amor
dic apenat: Perqué vaig callar aquell dia?
I ella dirà: Perqué no vaig plorar jo?

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Voldria...


Qui et roba les paraules
que dintre teu pronuncies?
paraules que els silencis
recullen de la ment.

Si en la teva cara
hi ha joia o tristesa,
herència d'impressions
d'on brolla el sentiment.




Quan un somni s'escapa
i s'espargeix pel rostre,
desgranes en silenci
les teves il-lusions.

Voldria endavinar-te
el sentiment que amagues
per poder alliberar-te
de les desil-lusions.

I obrir com una urna
la balma del teu dintre
sense deixar una espurna
del teu cor adormit.

I arrancar una a una
les raons que són causa
de totes les tristeses
de tots els teus neguits.

Voldria en el teu rostre
mogut per dolç oratge
l'espressió triomfant.

Com fa la mar calmada
amb les ones a una platja
quan la va acariciant.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Al Amanecer


Al amanecer se ilumina la vida,
el calor del sol acaricia las flores
que ofrecen al día sus bellos colores
y dan al paisaje frescor y armonía.

Del azul espacio indiscutible dueñas
vuelan golondrinas planeando alegres.
Eres, alborada, con luz y color
un canto a la vida, proclama de amor.

Bello amanecer, claro albor del día,
¿Porqué no me invade tu dulce alegría?
Porqué no me deja mi triste nostalgia
gozar de tu entorno, sentir tu calor?

Dentro de mi casa ya no hay primavera,
es invierno helado la ausencia de amor;
faltan tus caricias, tu voz ya no suena,
desde que te has ido no hay mas que dolor.

Las horas de insomnio se hacen eternas
soñando despierta, confiando en ti...
¿No podría un día, cual amaneceres,
ver mis esperanzas dar luz a mi vida,
ver tu amor sereno venir hacia mi?

diumenge, 19 d’octubre de 2008

A l'albada


A punta d'alba reneix la vida
exuberant... harmoniosa,
cada jorn, el sol acaricia les plantes,
i enamorades dels raigs vivificants
regalimen les gotes de rosada
que els alleugera la fecundació.

Amb l'esclat de la llum
els ocells ratllen l'espai
amb els seus vols embogits,
delerosos per assolir el company
o l'estimada.

Tot es alegre, tot és vida...
Però dins meu, tot és tenebra,
tot és amargor!
Que se'n ha fet del teu amor?
Enyoro el so de la teva veu,
les teves caricies,
mentre espero el teu improbable retorn,
em consumeixo en mig dels records
alternant entre les hores
que s'esmunyen lentes,
la nostàlgia, el desencís... I qui sap?
Una espuma d'esperança
en un petit raconet del cor...

dijous, 16 d’octubre de 2008

Jo i les meves circumstancies


El meu nom es Felícita Sagrera i Riera.
Em vaig casar als 22 anys i varem anar a viure a Barcelona; potser l'estrés en que es viu a les ciutats tant grans, fa que les hores es facin curtes i sempre has de correr, cosa que segurament va influir perque m'acostumes a no parar mai. Llavores no hi havien televisors i l'únic gust que et podies permetre mentre estaves fent una feina com planxar, repasar la roba, cuinar i totes les altres feines propies d'una mestresa de casa, era escoltar la radio, que en el seu moment va ésser un gran invent.
Ara estic en una residència geriàtrica de Tordera, comarca del Maresme, i aquí puc practicar el que sempre m'ha agradat: escriure poesia, crear alguna fantasía com algún conte o noveleta, llegir...
Alguns aficionats a Internet, ja em deuen coneixer, no molt, perquè no fa molt temps encara que m'hi podeu trover, però he vist que han entrat gent de Méxic, Holanda, Estats Units, Chile, Finlandia, i naturalment d'Espanya i Catalunya, que és el meu pais i que m'estimo molt.

Al quedar-me vidua, va esser quan m'agafaren aquestes afeccions; primer perquè m'aburria sense la companyia del meu espòs. Després els meus dos fills es casaren i cada cop m'anava agradant més i tenía més temps lliure per practicar-ho.

Vaig començar participant en concursos a mida que m'anaven sortint millor, fins i tot des que vaig aconseguir un 1er premi, cada any en rebia algun d'important.

Tinc quatre primers premis de poesia de Tordera i dos de prosa. De Barcelona tres primers, dos segons i dos de tercers de poesía, i dos de segons i un primer de prosa de Catalunya, aixó sense contar tres placas.

Encara que em fa molta il-lusió haver-los guanyat, no ho dic per presumir, sinó que us vull transmetre els beneficis que el escriure i el llegir reporten.
Segurament en el meu cas, aquest caracter es cosa dels gens, perquè ja de petita, no podía estar mai parada. Si alguna persona que es trova ara en aquesta situació de soletad llegeix aixó, si em vol creure a mi, que ho intenti com jo; els garanteixo que trovará els dies curts.
Ah! Us he de dir que només he estudiat a l'escola primaria i gairebé tot el que se, ho he anat aprenent llegint molt.
Finalment un consell, treballeu, llegiu, que es bo per la salud i el cervell fa gimnàsia i es manté jove mes temps! Així en arrivar a la vellese no et troves tant sol i aburrit, com moltes de les persones que estan aquí. Algunes les veus que ploren d'amagat, segurament troven a faltar la caseta on han viscut tota la vida amb la seva estimada familia!

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Convivencia


Amb el dolç refileig del flabiol
s'inicia la bellísima sardana;
L'orquestra tota, unida com un clam
convida a tots a fer una gran rotllana.

El plany de la tenora aixeca el so,
fiscorns i contrabaix marquen compassos
les mans unides i els cors bategant
d'amor i joia, van puntejant els passos.

Oh, sardana, proclama d'amor!
missatgera de pai i d'esperança,
identitat d'un poble amb tradicions
que acull i estima les regions germanes.

Veniu tots a donar-nos vostres mans,
res no hi fa si no sou gent catalana,
tots hi cabeu si teniu el cor ben gran
per fer gran i ben ferma la sardana!

dijous, 9 d’octubre de 2008

Era ahir, però un ahir tan llunyà...!


Que vas marxar deixant-me sense llum
i entre silencis i foscors camino... i camino...
per uns camins tan aspres
que el pensament exhaust d'aquest silenci
s'atapeeix de pors i fum.

Canto els dies plens d'ombres melangioses
i les nits que m'omplen d'inquietud
Oh! Vull dir-t'ho, estimada en solitud
quan em pesa el desig de tota tu...!

Enyoro el fregadis de la pell fina,
el perfum del teu cabell despentinat,
les brases dels teus ulls que em cremen la retina
i els teus petons ardents... i el teu respir pausat.

Tan sols incontenible esperança d'un demà
que em sigui favorable,
em fa veure llum enllà d'enllà
al fi d'un llarg camí, inacabable.

Felicita Sagrera 1999

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Becquer de nou! LXXXVII


Recolzant la testa calurosa
en el vidre glaçat del finestral,
en el silènci de la nit foscosa,
no apartava els meus ulls d'aquell bell marc.

Envoltat de la mística vesprada,
la llum de la cambra il-luminada,
la vista atenta, sorprès, escodrinyava
els secrets de la misteriosa estança.

Pàl-lid com el marbre el seu visatge
la rossa cabellera destrenada,
estava acaronant el floc de seda
dels seus cabells i coll, fins a la cara.

Jo, l'estava mirant, i em torbava
veure-la tant formosa i encisada
com estava contemplant el seu cos verge,
com s'estava amoixant amb molta calma.

Es mirava al mirall i dolçament
somreia a la seva imatge reflexada;
I estava tan corpresa
de la seva bellesa,
que es va acostar al mirall i tendrament
al cristall va donar una besada.

Es va apagar el llum i amb gran recança
em vaig dormir, pensant en aquell rostre,
gelós d'aquell espill que ella besava,
gelós dels amanyacs que es prodigava.

Basarda


El cel no deixa de plorar,
se sent, intens, el bram del mar.

La foscor, densa ho envolta tot
quina basarda sento al meu cor.

Un gos inquiet, alça el seu plany
i resto inmòvil plena d'espant...

Ressona amb força l'udol del tro,
m'acotxo tota morta de por.

La pluja minva, s'allunya el tro,
ja, assosegat, no salta el cor.

Tranquilitzada, salto del llit
i fixo els ulls a l'infinit.

El sol, molt lent, es va aixecant
i va tancat l'espai de sang.

Un raig de llum entra festiu
i s'emmiralla al meu espill.

El prat rentat per la ruixada
té el verd brillant de l'esmaragda.

El sol, en diamants ha convertit
les gotes de pluja de la nit.

Beneït el sol, que ha tret la nit
i la basarda del meu esperit!

Felicita Sagrera - 1993

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Un somni


Et busco en la foscor,
et busco també en ple dia,
peró ets sols una il.lusió,
un somni... una fantasia.
Et busco al cel i a la mar
a l'aire, al clar de la lluna,
peró en anar-te abraçar
ets un núvol que s'allunya.
Et busco en mig de les flors
quan s'obren de matinada
i veig dintre els seus colors
la teva imatge anhelada.
I en acostar-me a la flor
amb la il.lusió de besar-te
veig que és sols una visió
i no puc ni tan sols tocar-te.

On ets que no et puc tenir
ni et puc estrényer als meus braços?
Es que mai has existit!
Ets un somni de la nit,
quan, dormint sento els teus passos!

Felicita Sagrera
2ºn Premi de Poesia de l'Esplai - 1993

Estaré desperta


Quan arribi l'hora del meu darrer viatge
i l'ànima camini per indrets llunyans...
per camins on s'encenen esperances
com llum d'estels que bateguen distants.

No em porteu corones, ni cintes ni ramatges
que pregonin al món, quan m'heu estimat;
porteu-me un pom de flors senzilles i boscanes
l'aroma que desprenguin, serà el bes de comiat.

Dexeu-me quatre roses humides de rosada,
serán el testimoni ardent del vostre amor;
l'aroma que desprenguin el ser la matinada,
serà el bes del bon dia que m'arribà el cor.

Amb ulls mig aclucats, veuré sorgir l'aurora
i veuré obrir-se lenta la llum a l'horitzó,
perquè estaré desperta, vetllant sempre tothora
per tots els que jo estimo i són el meu tresor!

Felicita Sagrera

diumenge, 5 d’octubre de 2008

El mar


Menyspreant la terra, tu vas superar-la
vas néixer lligat a un manyoc de fang
i del foc ardent que t'empresonava
vas sorgir orgullós, o mar dominant!

A estones furiós, mesurant les forces
amb les roques que planten cara al vent,
vas udolant i amenaçant amb ones
que s'alcen braves sense comptar el temps.

Però quan aplaques la teva forta ira,
saps ésser dolç, gentil i galant,
quan les teves ones que tant la fascinen,
besen a la platja que t'està esperant.

Fins a l'horitzó extens els teus braços
la blavor teva amb la d'ell juntant
i les dolces noces que us lliguen amb llaços
celebreu feliços d'amor tremolant.

Felicita Sagrera

Vanitat



Hi havia un jardí molt gran al darrera d'una torre molt bonica.
Aquest jardí estava plé de tota mena de flors: roses, gladiols, dalies, lliris i fins i tot orquidees, que es una flor que en aquells temps se'n parlava molt.
Tot pasejant, vaig passar un dia pel devant i vaig sentir unes paraules com si algú es barallés entre les flors.
La que parlava era una rosa d'un color vermell molt fosc, es pot dir grana. Aquesta parlava amb una companya d'un roser que estava just al costat del que creava les roses vermell fosc.
La que discutía amb ella era d'un color meravellós: rosa fort, tirant a taronja, però no tenia gens de perfum.
En canvi, la fosca donava una flaire que se sentía desde on estava jo, escoltant el que deien.
La de color grana, li deia a la seva veina:
-Si però tu no perfumes l'ambient com jo, que fins i tot s'hem sent l'olor d'un tros ben lluny.
-Be.- li deia la del color tant brillant,- però jo són tan bonica, que tothom m'alava. Se'm veu de lluny i el que vol fer un ramell ben vistós per quedar bé, m'esculleix a mi.
-Si, si... això tu ho dius. L'altre dia el fill de la casa acostant-se a mi, diguè a la seva promesa: -Vine a flairar aquesta rosa. Oi que te un perfum doncissim? Es fantàstic!
-Si, digué la rosa presumida; peró jo vaig sentir que ella li contestava:-Si fa molta olor, però te un color trist, es massa fosca.
-Be, be, això ho deia una persona que no té gust. Fixa't si no, les roses de Sant Jordi, sempre són vermelles.
-Jo he vist moltes persones que quan volen quedar bé, per regalar, escolleixen les de colors molt alegres i no de colors foscos com el que tens tu. Mes aviat semblen per un enterrament perquè aquest color no és vermell, es molt més fosc.
-Aixó es enveja! que més voldríes tu, que no tens ni mica de perfum?
Una clavellina, plena de clavells blancs, que estava al peu dels rosers, i tambè era d'una flaira agradable per qui passava pel seu costat, en tenía un, ja un xic marcit, que es ficà a la conversa.
-Calleu, calleu baladreres! No sabeu el què dièu. Mireu-me a mi: quant m'acabava d'obrir, era un clavell preciós i molt aromàtic, blanc com la neu; no n'heu vist cap d'igual. I ja ho veieu, la senyora de la casa no m'ha escullit mai per fer un ram. Aquí estic, que ja hem moriré aviat de vell sense que ningú s'hagi delit per collir-me. No s'ha d'esser tant vanitós en aquest mon. Tots tenim nostres defectes i virtuts, i sempre, les persones, les coses, i també les flors com nosaltres tenim algun encant i algun defecte i el que hem de fer és mirar de corretgir o dissimular-lo si és irreversible, i destacant la virtud a l'encant als demés, per a fer-nos agradables.
Un cargol, que estava mossegant l'herba digué. Molt bent dit, senyor clavell, i encara que ningú l'hagi escullit, no li sàpiga greu. Ha disfrutat mes temps gaudint d'aquest jardí tant assoleiat i no acabarà podrint-se en una jerra d'aigua!
Les roses callaren i no discutiren mai més!

Felicita Sagrera - 24 de Maig del 2008

dimecres, 24 de setembre de 2008

Aparellament


Quantes voltes contemplant
parpellejar les estrelles
he pensat mig somiant
que hi ha un ànima dintre elles;
un ànima que en volar
cel amunt per entre els núvols
tant formoses les trobà que,
escollint la mes bonica
per sempre es quedà en sos cúmuls.
I aixi cada una al pujar
escollí amb amor la parella,
una ànima a cada estrella
afanyosa d'abraçar.
Cada nit amb la rosada
s'estimen amb gran tendresa,
per això quan les mirem
veiem la llum que llampeja;
aquesta llum ès l'amor
que ens arriba fins la terra.

Felicita Sagrera

dissabte, 20 de setembre de 2008

LXIX


El començar el llampec, tot just naixem
i quan encara brilla, ja morim
tant curta ès la vida!

Rera l'amor i la gloria sempre anem
una sombra i un somni perseguim
perquè a l'instant morim!

---------------------------------
XI

Jo sóc tota foc, jo sóc morena
jo sóc el símbol de la passió
d'ànsia d'amor l'ànima plena.
A mi em busques?
"No ès a tu, no"

Les trenes d'or, la cara pla-lida,
guardo el tresor de ma dolçor,
puc oferir-te gran benahurança.
A mi em crídes?
"No ès a tu, no"

Jo soc un somni, un impossible
com un fantasma de boira i llum
jo no tinc cos, sóc intangible
no puc donar-me.
"Si! vine tú"!

LII


Ones gegants, que envaiu bramant
les platges llunyanes i desertes;
envolcallat dins la blanca escuma
¡ben lluny d'aqui porteu-me!

Vents huracanats que arrabasseu
del alt del bosc les fulles ja marcides,
envolcallat en el furiós volar,
¡ben lluny d'aqui porteu-me!

Nuvols de tempesta que el llamp desinfla
i amb el foc reflectiu la gran tenebre,
dins d'aquesta foscor preneu-me en braços
i ben lluny d'aqui porteu-me!

Porteu-me, per pietat! a on el vertígen
de la ment em tregui la memòria.
Tinc por que tant dolor em flagelli.
Per pietat! porteu-me a terres ben remotes!

XLII



Quan m'ho van dir sení el calfred
d'una fulla d'acer a les entranyes;
em vaig recolzar a la paret
i vaig perdre la conciéncia d'on estava.

Em va caure damunt l'ànima la nit,
vaig sentir ira i pietat a la vegada
i llavors vaig comprendre perquè es plora
i llavors vaig comprendre perqué es mata.

Va acabar-se el dolor i amb molta angoixa
vaig poder pronunciar unes paraules.
Qui m'ho va dir? ahir un amic m'ho deia.
Em va fer un gran favor! Li dono les grácies.

XXXVIII

Els sospirs són aire i a l'aire van
les llàgrimes són aigua i val al mar
digues si ho saps - Quan un amor s'oblida
saps a on va a parar?

dissabte, 6 de setembre de 2008

Rima LXXIII


Van tancar els seus ulls
que tenía oberts
taparen la cara
amb un trós de llenç
i els uns silenciosos
i altres sanglotant
de la trista cambra
anaven tots marxant.

La llum d'una llántia
que a terra cremava
a les parets blanques
hi parpallejava
la rígida imatge
al llit estirada.

Despertava el dia,
i amb la llum primera
com cada jornada
la gent caminava
a la seva feina.

Amb aquell contrast
de vida i mistéri,
de foscor i llum,
de claror i tenebres,
a la meva ment
es plasmma el trist quadre
del buid que deixaria
el sér que finava.
Deu méu que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Amb la caixa al muscle
la van dur a l'església
i en un racó humit
deixàren el féretre.
Allà sol restava
el seu cos sens vida,
rodejat de ciris
sense companyía...

A l'ultim tóc d'ànimes
que va sonar tétric,
va acabar una vella,
els seus últims resos;
es va aixecar lenta
les portes cruixeren
i al sortir al carrer
la nau restá quieta.

Els ciris ploraven
llágrimes de cera;
d'un llunyá rellotge
se sentía el péndul.
Tot es va quedar
tant sol i tan trist,
tant fosc i glaçat
que amb el cor oprimit
vaig pensar angoixat:
Deu meu que sesamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

Dalt del campanar
amb un só planyívol
li deia l'adeu
la campana trista;
amics i familia
formant un seguici
vestits tots de dol
anaven resant
donant el condol.

Els cops ressonaven
del sepulturer,
que amb un magalló
obría un raser.
Quan just acabava
am l'eina a l'espatlla,
l'home amb baixa veu
tot marxant cantava.

La nit començava,
reinava el silénci
i en mig de les ombres
tot era tan tétric,
que a la meva ment
torná el mateix tema,
Deu meu, que desamparats
es queden els morts!
que sols i oblidats!

A les negres nits
del glaçat hivern,
quan les velles fustes
cruixen amb el vent
i la forta pluja
les plantes flagella,
penso amb desconsol
amb la pobre nena.

Allá hi cau la pluja
amb un ressó etérn
allà sona el vent...
i dintre del mur
amb l'heura cobert
hi ha la pobre nena
glaçada de fred.

Torna la pols a la pols?
Vola l'ànima al cel?
O es pudreix el cós
fins no quedar res?
No sé, però sempre divago
sen poder evitar-ho
aixó que em repugna
i m'angoixa pensar-ho:
El deixar tant sols,
tant desamparats
a tots els que moren;
tant sols i oblidats!

divendres, 22 d’agost de 2008

Rima LXI


Quan veig les hores de febre
i insomni lentes passar,
a la vora del meu llit,
qui s'hi asseurà?

Quan tremolosa la mà
extengui jo al expirar,
buscant una mà amiga,
qui l'agafarà?

Quan la mort se m'apareixi
si els ulls no resten tancats
i la mirada s'enteli
qui me'ls tancarà?

Quan les campanes sonin
(si és que sonen al finar)
al sentir-les, una oració
qui la resarà?

Quan el méu cós sense vida
oprimeixi la terra já,
a la meva sepultura,
qui vindrà a plorar?

Quan ja tot sigui passat
quan el sol torni a brillar;
que vaig passar per la vida
qui s'en recordarà?

dimarts, 19 d’agost de 2008

Rima LIII

Tornaràn les obscures orenetes
a penjar els seus nius al teu balcó
i trucaràn els vidres amb ses aletes
i et parlaran d'amor.

Però aquelles que al volar es paraven
per contemplar el nostre gran amor
quan joiosos abraçats ens estimavem
aquelles, ¡no tornaràn!

Es tornarà a enfilar la mareselva
a les tápies del teu jardi flairós
i cada tarda quan s'acaba el dia
tornaràn a obrir les seves flors.
Però aquelles amb gotes de rosada
que tu i jo miravem tremolar
al caure com llàgrimes glaçades,
aquelles ¡ja no hi serán!

Tornaràn a sonar a dintre teu
paraules ardents que et despertaràn
i el teu cor ensonyat i trist alhora
potser s'alegrarà...
Però enamorat com jo ho estava,
que t'adorava com a Déu en un altar,
com jo t'he estimat... no ho dubtis,
¡ningú t'estimarà!

Rima XXXV

No em va sorpendre
que em poquessis oblidar
però sí, que m'estimessis!
encara que l'amor poc va durar.
Perquè tu no vas comprendre
del que jo sóc capaç a l'estimar.

Rima XXIX

Sobre la falda restava
el llibre obert,
la meva cara, fregava
el teu cabell.
Ningú veia les lletres
del llibre aquell
amb les mans enllaçades
i els dos abstrets.
Quant va durar?
no puc saber-ho.
Sols sé, que tots dos
ens vam girar;
nostres ulls es trovaren
i ens vam besar...

Gustavo Adolfo Bequer


un poeta del segle passat nascut a Sevilla i que va morir molt jove, als 34 anys.
Les seves poesíes són molt romántiques i expressava en elles una gran riquesa de sentiments. Segurament influenciat per la seva llarga malaltía, també deixen endevinar un fort pesimisme.

Ja de molt jove m'agradava llegir els seus poemes i també la prosa, perqué em sentía identificada amb la seva manera d'entendre l'amor.

Ara, que m'ha agafat afecció a escriure, m'he atrevit a traducir al català algunes de les seves "rimas", les més populars de les seves poesíes. Disculpeu si no estan tan be com voldría, però és molt dificil trovar les paraules adecuades perqué rímin els versos i al mateix temps expressin amb fidelitat els sentiments. Tingueu en compte la bona voluntat.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Romantica

Bona nit estimada
dorm dolçament,
que els teus bells somnis
siguin tots meus.
Dorm serenament
sense neguit,
que jo amb amor, vetllo
el teu dormir.
No temis amor meu
a la foscor
que ens envolta la llum
del nostre amor.
El meu cos frec a frec
t'està abraçant,
sento els batècs dels cors
acompassats...
M'embriaga el perfum
dels teus cabells
que besen els meus ulls
molt tendrament...

---

Quan el dia desperta
i estàs amb mi
amb el cap recolzat
al meu coixí,
sento una pau intensa
i endormiscat,
et dono gràcies per l'amor
que m'has donat.

Gener 1992

Desig


Et vaig veure surgir de la mar brava
com una deesa envoltada de claror,
el mateix que una flor amb la rosada,
mil espurnes de cristall a tot el cós.

Com si amaguessis un tresor a ulls curiosos,
amb semblant orgullós, vas abrigar-te
i segura d'inspirar pensars morbosos,
t'ajagueres a l'arena per tapar-te.

Més, enyorant la tebior dels raigs de l'Astre
vas apartar la roba que et tapava
i et vas quedar nua... la pell daurada
adorable als meus ulls admirats,
i et contemplava...
i el meu ser luxuriós, et desitjava...

Agost 1992

El meu Poble


Tordera, vila estimada!
Tens el cor ben repartit:
ets pubilla de muntanya
però tens també aires marins.

Aquesta vila, per mi tant estimada,
riallera, senzilla i ben plantada,
té el cor de poeta, i és ben cert
que ens corpren alhora un paisatge verd...

i ens enamora a la tardor, la melangía
del paisatge boirós i tot daurat...
la dolça i esplèndida harmonía
d'un poble muntanyenc que veu el mar.

Ens emociona a les nits de lluna clara,
veure a dos que s'estimen dar-se un bes,
a l'ocell que volèia amb sa estimada
i a l'infant que adormit, té el rostre encès.

Ens fascina a l'ensems, mar i muntanyes,
perquè estem breçolats amb sa cançó
i perquè aquestes terres catalanes
Déu les va crear amb més finor.

T'arredosses a la serra del Montnegre,
que vigila amb zel els prats gentils
el mateix que una mare molt experta
quan vetlla amorosa els seus fills.

El Montseny, de crestes enlairades,
et guarda eternament, de día i nit
i t'ofrena pels teus camps i prades
l'aigua clara que beu el prat florit.

En la pau del cin d'una carena
albirem totseguit el blau del mar,
aquesta mar tan nostra i tan serena
que enamora a qui la pot mirar.

Nodreix el nostre orgull la bona terra,
les plantes i conreus amb sa verdor,
les alzines i surers... les ginesteres
que groguegen omplint-ho tot d'olor.

Per ai´xò i molt més, estimo al poble
on vaix neixer i on he estat feliç,
aquesta vila ferma i noble,
on hi espero l'hora de l'etern dormir.

Juliol 1992

dilluns, 11 d’agost de 2008

La meva llar


Oh, casa pairal, sempre recordada!
davant soleiosa, darrera ombrejada,
tan blanca i polída com ma jovenesa
tan clara i alegre com nostra infantèsa.

El bassal de l'hort voltat de pollancres...
amb tots els amics en temps de vacançes,
sento en el meu cos la fresca caricia
de l'esquitxoteix llançat amb malicia.

Dels daurats raïms, penjant de la parra
sento la dolçor, la boca ensucrada...
De l'arbre surer de frondoses branques
sento la frescor de l'ombra anhelada.

Sortint de l'escola l'estol de maïnada
feiem cap a l'era... a l'era enyorada
testimóni viu de jocs i rialles,
rotllanes i contes, amicals trobades.

i arribant la nit, sota l'estelada
amb el xiu-xiueig d'alguna besada
blanques il.lusions, dolçes confidencies,
paraules d'amor, sospirs... i silèncis.

Tot en el record ha quedat enrera
la casa, els amics, el bassal i l'era...
Oh, casa pairal sempre recordada!
Siguis beneïda, tant com anyorada!

Agost 1994

Un dia ho sabràs


Et diuen que no tinc cor
que soc tancada i esquerpa,
que estic ben orfe d'amor,
que tinc la mirada freda...

Jo sé que tot és mentida
i algun dia tu sabràs
que aquest amor que m'inspires
està dins meu ben desat.

Veuràs com d'aquest meu cor
tan oprimit i amagat,
sorgirà un volcà de foc
que a tu t'enbolcallarà.

Però ara n'estic gelosa
i guardo l'amor ben fermat
esperant que arribi l'hora
en que te'l pugui ofrenar.

I quan arribi aquesta hora
i et diguin que no tinc cor,
que sóc tancada i esquerpa
i que als meus ulls hi ha fredor,

dirás que això és falsedat
que sóc tota foc i flama
i que quan m'has abraçat
tot el meu ser et lliuraba!

Juny 1992

L'Adeu


Et deixo aquest paper escrit
que et parla del meu amor,
vull creure que aquest neguit
sols ha sigut un malson.

No m'atreveixo a esperar-te
per a donar-te l'adéu
ja que tinc por que al mirar-te
se'm trenqui aquest cor meu.

No podem seguir vivint
fent veure que tu m'estimes,
ni tu pots seguir mentint,
ni jo creure tes mentides.

He mirat aquell retrat
que reflexa el teu amor
i no he pogut evitar
que es mullés amb el meu plor.

L'angoixa que sento al pit
t'ho diran les roses blanques
que he deixat damunt del llit
on fa tantes nits que hi faltes!

Quan et recordis de mi
si em recordes algun dia,
pensa amb l'amor que ens uní
i que ha estat la meva guía.

I que el meu més gran afany
serà sempre recordar-te,
ni en envellir el pas dels anys
deixaré mai d'estimar-te!

Maig 1992

dissabte, 2 d’agost de 2008

Amor perdut

Asseguts al pedriç adossat a la soca
sota l'ombra fresca del lladoner,
no sabem parlar, ens colpeix l'angoixa,
la boca està seca... el meu cor també.

Veig el cel molt blau, les petunies florides
que engalanen el voltant del safareig
la fressa de l'aigua brollant cristallina
i les plantes que es mouen amb manyac oreig.

Fruïm del perfum agradós de l'espigol
que ens porta l'aire del bosc més proper
a la llunyanía se senten els xiscles
de les orenetes, volant amb plaer.

De sobte els teus ulls amb mirada intènsa
busquen els meus ulls que fugen covards
i em dones un bes, amb la galta encesa
ardent i febrós, com mai m'han donat.

Sento amb emoció a la meva cara
l'humitat calenta del teu plor abundant
i el lligam ansiós i fort dels teus braços
que no volien deixar-me marxar.

Ho vaig fer orgullós deixant-te molt trista
menyspreant l'amor que m'havies dat,
vaig marxar afanyós de viure la vida,
d'assolir amb escreix la felicitat.

Ara que sóc lluny i sense esperança
recordo aquells ulls que vaig rebutjar,
el teu gran amor i aquella besada...
quan vas oferir-me ta virginitat.

Ara que soc lluny, repasso la vida
que no m'ha donat la felicitat
i espero abatut i sense alegria
pensant sempre en tu, amb el cor trencat!

Novembre 1992

divendres, 25 de juliol de 2008

Record d'infantesa


Cada dia al matí,
l'herba xopa de rosada,
et trovaba pel camí,
jo, impacient, t'esperava.
Quan et veia ja venir
tan polida i pentinada
els rinxols del teu cabell
enmarcant la colça cara...
-el teu cabell color d'or
com l'espiga assaonada-.
El vestit blanc ben planxat;
quan t'anaves acostant
el meu cor s'esvalotava
la cara roja com foc
al trovar-se les mirades.
Jo em quedaba enlluernat
mirant com tu t'allunyaves
-algun dia fins corrent
per a no fer tard a classe-.
I sempre et veia marxar
amb el cor ple de recança
perquè, quan encara infants
ja tots dos ens estimavem.

Al fer-nos adolescents
nostres vides canviaren,
tu, vas emprendre un camí
i jo, he marxat per un altre.
Les dreceres del destí
ningú pot descaminar-les!

Ahir al tard, algú em digué
que avui tu et maridaves;
He volgut estar present
a les teves esposalles
i en un raconet obscur
amagat, et contemplava.
El teu rostre pensatiu
amb una ombra de tristesa,
,'ha dut el record llunyà
i dolç de nostra infantesa.
Serà que al mateix que a mi
aquell record t'envaía,
i viviem els dos junts
la il-lusió que els dos sentiem
quan pel caminet gebrat
ens trobavem cada dia.

He sentit al meu entorn
l'alenar de la teva ànima
i m'ha caigut damunt la mà
el degotall d'una llàgrima...

Desembre 1992

dimarts, 22 de juliol de 2008

Tot em parla de tu...




Tot em parla de tu

des que te'n has anat;

el brollador del safareig

l'acàcia que hi ha al costat

que tants juraments d'amor

de tu i de mi haurà escoltat.


Tot em parla de tu

des que sola m'has deixat;

la pluja que cau monòtona

i que llustreja el verd prat...

el balancí de la cambra


sense el teu cos estimat.



Tot em parla de tu

des que de mi has marxat;

el gos amb mirada trista

que també et trova a faltar...

els ocells que ja no menjen

des que no els dons el menjar.



Tot... tot em parla de tu...





Novembre 1992

dijous, 17 de juliol de 2008

La capsa dels records


Oh temps passats! vivències enyorades
que embriagueu la ment amb tants records!
teniu la melangia de les hores llunyanes,
a voltes llargues hores, a voltes curts segons.

Les joies i alegries, tan breus com la guspira
que il.lumina la tenebra de la nit;
les penes i sofrençes, inacabables dies
que guien nostres vides camí de l'infinit.

Tanques els ulls, tot recordant la vida
i et sembla que és un somni del passat,
i et sembla que ets avui la feliç núvia
del braç del jove espòs enamorat.

Dins el mirall, res ja no resta
d'aquell esguard gentil amb ulls brillants,
la imatge que et retorna no és de festa:
arrugues en el rostre i cabells blancs!

No pot retornar la joia de ser mare
ni de sentir el batèc del fill a dintre teu,
no pots bressar-lo besant la tendre cara
ni tornar a glatir de goig amb el bes seu.

Tot se n'ha anat! però un tresor em queda,
intims records guardats gelosament
dins una capsa que només és meva,
per fruïr-los a soles... dolçament.

Juliol 1993

dimarts, 15 de juliol de 2008

Retrobament


Tu tenies divuit anys
i uns ulls clars i lluminosos,
uns llavis tendres i rojos
anhelosos de besar.


Tu tenies divuit anys
i quan a prop teu estava
tot el meu ser t'adorava
i eren silenci els meus planys.


Tu tenies divuit anys
i un cor generós i noble
i en emigrar d'aquest poble
calmares els meus afanys.


Ara que han passat els anys
tots ells curulls d'esperança,
ha rebrotat l'enyorança
i el desitg de retornar.


I... ja no tens divuit anys
ni tens els llavis tan tendres,
als teus cabells ja hi ha cendres
i els teus ulls no brillen tant.


Però avui quan t'he retrobat
i has desviat la mirada
en passar pel meu costat,
he vist que t'estimo encara...
he vist que el temps no ha passat!


Juliol 1992

Un mal dia


Estic asseguda a prop de la finestra,
els meus ulls fixats en la foscor.
No puc treure'm del cap l'idea tan maldestra:
On ets senyor, que jo no et veig enlloc?
Si pogués veure't et preguntaria
perquè no te m'emportes al teu món?


Estic tancada a un lloc on no respiro l'aire,
ni em toca el sol que fa reviure el món
perquè tant temps patint de l'enyorança?
perquè no te m'emportes dalt de tot?


Dal de tot hi ha el cel on la felicitat s'hi troba?
Digue'm senyor si aixo es veritat!
Si tu, com diuen, ets de tots el Pare
perquè tants fills sofrint de soledat?


Perdona'm! Oh Déu meu, ja que a vegades dubto
que enlloc no es troba la felicitat!
Veig les estrelles que moltes parpellegen
i penso que en una d'elles hi ets tu, esperant.


Perquè em fas viure tant temps aquí la terra,
si jo no hi soc feliç, si no puc ni caminar?
però, hi ha estones, en que vull morir-me,
em fa plorar, perquè tinc por que res és veritat.


Pensar que no veure als qui estimo...
o potser si que els veuré, des de un lloc llunyà...
doneu-me fe, Déu meu, que vull tenir-ne,
perquè així la mort no em farà plorar!

diumenge, 13 de juliol de 2008

Voluptat


Ran del'aigua dormida
del petit llac del jardi
hi tremolen les glicines
i com els àstres a la nit
s'hi enmirallen, presumides.


Amb esquerpa solitud
les contemplo cada dia
fruïnt amb gran lassitud
del fort alè de la vida.


No sento l'ardor del sol,
ni l'oreig de les alzines,
ni el fort perfum de les flors,
ni veig volar les gavines


que s'estabussen xisclant
ajogassades i inquietes.
El meu ser va viatjant
per fantasies incertes...


Tot el cos se m'ha adormit
talment com faune de pedra
que hi ha a un racó del jardi
tot humit i cobert d'heure.
Tot el cos se m'ha adormit...


De sobte ha fugit l'encis,
em puja a flor de pell una frisança
i sento dins la sang un rebullir...
i els cinc sentits emprenen una dansa...


2on premi 1996

dissabte, 12 de juliol de 2008

El meu tercer Post

Paisatge - Sentiment Ecològic


Aprop del riu, sota un tapís ombrivol,
amb el subtil oreig dels arbres a l'albada,
quietes i somnolents, les flors d'espígol,
exalen els seus perfums forta alenada.

Enllà d'enllà... en l'espessissim alzinar
penetra la feble lluïsor tornasolada
i en la foscor del sotabosc endormiscat,
deixondeix el merlot que inicia la volada.

Com tímides caricies de noia enamorada,
l'aigua llisca suaument, petonejant el marge
i en el silènci dens de la claror nounada
se sent el clapoteig joiós de la besada.

Al cim d'un àlber, un inquiet rossinyol
comença el refileig amb dolç llenguatge
i acariciat pels primers raigs de sol
escampa arrèu del bosc el seu missatge.

Lleuger va transcorrent el bell matí
i envoltat pel gran silènci del boscatge,
imperceptible, un sentiment de pau em surt de mi
i vola vers l'etèrea blavor de l'infinit celatge.

Senyor! tu que has fet de la natura bell estatge,
dona'ns seny per estimar aquest gran dó,
que no ens despertem amb un fort plo
veient que tot ha estat un somni o un miratge.

1er premi de poesia 1996


El meu segon Post

Desconsol

Davant del mar, al trenc de les onades
que van i venen tot mullant-te els peus,
mires al lluny, les parpelles mig tancades
sens veure res, tan sols veus dintre teu.

Recordes aquell dia llunyà quan ell marxava
amb paraules d'amor dites molt aprop teu
els seus llavis just fregant la teva cara
els ulls brillants i emocionada veu.

Sents els batècs dels cors l'un contra l'altre
els braços enllaçats en el teu còs
i ara amb llàgrimes que et baixen per les galtes
sens el dolor punyent del desconsol.

Tornaré, et va dir ell amb fermesa,
tornaré amor meu i et tornaré a estimar
i ara tu amb els ulls xops de llàgrimes
i el cor molt encongit, no pares de plorar.

Mires a l'horitzó a on ell és ara
al món llunyà a on se'n va anar
i dius molt baix baixet tapant la teva cara
-o no! mai més, mai més no tornarà!

Març 1990

El meu primer post


Agraïment

Catalunya, terra noble, jo et demano
que quan sigui l'hora de l'etern dormir
siguin els teus braços els que m'envolcallin,
i en el teu sol verge tornaré a florir.

Aquesta terra dolá i brava alhora
que un dia en els seus braços m'acullí,
és la terra que estimo i a tothora
vull cantar a l'aire el que ha fet per mi.

Aquesta terra que en hora llunyana
em donà la pau i tot el benestar,
quan amb desconsol i pena jo buscava
algú que m'ajudes i em donés la mà.

Ès la terra que estimo, perquè un dia
amorosa i bella m'ho va donar tot;
quan molta enyorança només jo tenía
fins en el seu sol vaig trovar l'amor.
I amb el sentiment que em vessa de l'ànima
vull dir-ho ben fort, d'amor amarat
no et traïre mai, gloriosa patria
i daré la vida per ta llibertat!

Juliol 1990