diumenge, 19 d’octubre de 2008

A l'albada


A punta d'alba reneix la vida
exuberant... harmoniosa,
cada jorn, el sol acaricia les plantes,
i enamorades dels raigs vivificants
regalimen les gotes de rosada
que els alleugera la fecundació.

Amb l'esclat de la llum
els ocells ratllen l'espai
amb els seus vols embogits,
delerosos per assolir el company
o l'estimada.

Tot es alegre, tot és vida...
Però dins meu, tot és tenebra,
tot és amargor!
Que se'n ha fet del teu amor?
Enyoro el so de la teva veu,
les teves caricies,
mentre espero el teu improbable retorn,
em consumeixo en mig dels records
alternant entre les hores
que s'esmunyen lentes,
la nostàlgia, el desencís... I qui sap?
Una espuma d'esperança
en un petit raconet del cor...