diumenge, 7 de juny del 2009

Ocells


Rossinyol, quan neix el dia
i sento el teu bell cantar
el meu cor se'n ve depressa
i se't posa al teu costat.

Rossinyol, jo sols voldria
apendre el teu refilar
perquè estic enamorada
i vull venir amb tu a cantar.

Aixi tots dos estarièm
dintre l'arbre més florit:
I fariem un niuet
per jaç les floretes de'arbre.

Molt ens estimariem
i tu i jo un dia tindriem
el nostres bonics petits.

Rosinyoleta estimada
això que dius no pot ser
perquè aquesta veu tan dolça
que el senyor ens va donar
encara que te'n ensenyi
no podràs apendre mai...

Perquè a les rosinyoletes
no les va voler ensenyar?
doncs no volien creure
i no paraven de xerrar.

Però jo també t'estimo,
i m'agradaria el que em dius,
si fessim un niu a l'arbre,
com que sempre estaríem junts,
a cantar tu n'apendríes,
sense fer mal a ningú.
I estariem com els àngels!
el nostres fillets, jo i tu...

F.Sagrera - 6/5/2009

dimecres, 4 de març del 2009

Dos anys de la meva vida - Segona part


No cal que digui com posava tots els meus sentits a escriure unes cartes molt boniques, llargues i esperançadores, que crec que era el que convenia a aquells pobres soldats lluny de la seva llar.
El que crec que no havia aconseguit el meu encant físic tinc el goig de dir que ho va fer l'ànima que deixava entreveure amb les paraules escrites, ja que em deia q cada carta que esperava les meves amb impaciència i que les llegia més d'una vegada amb molta il.lusió.
També últimament em deixava comprendre amb frases intencionades que sentia alguna cosa més profunda que amistat per mi.
Que poc va durar la joia que m'anava envaint a cada missiva!
L'última carta que vaig rebre d'ell deixava endevinar un estat depressiu i angoixós, produït pel perill que passava quan feia les guàrdies a la trinxera.
No vaig tardar ni quinze dies a assabentar-me de la seva mort.
Afortunadament el pas del temps tot ho esborra, potser també hi influeix la joventut que reforça les ganes de viure i fa que noves il.lusions t'ajudin a assolir la felicitat.
VI.Festa Major
A mesura que anàvem creixent, és clar, les nostres il.lusions eren d'altre mena.
Ja no teníem ganes de jugar; preferíem quedar-nos al costat dels grans, quan sortíem a les nits d'estiu, o bé passejar pel pont de ferro, que era l'únic passeig que teníem.
En aquest període fins a fer-nos adults el que esperàvem amb més il.lusió era la festa gran; la Festa Major, que se celebra en tots el pobles de la nostre terra i que a Tordera és el vint-i-quatre d'Agost.
Quantes hores de xerrameca ens ocupava aquesta data!
Començant pels vestits que estrenaríem i continuant amb les sabates, el pentinat, si faria sol, si plouria, si vindria aquesta orquestra o aquella altra...
Quan encara faltava un mes per el dia tan esperat, no paràvem de parlar del mateix tema. El ball a l'envelat i el vestit de gala eren una preocupació de tots els veïns del poble (tingueu en compte les poques diversions de què gaudíem en un poble com el nostre; tot era un esdeveniment).
La cosina Lola lluïa cada any un model de Modes la Innovació que li confeccionava una amiga que hi treballava de modista i que causava sensació. No menys expectació causava el que lluïa la meva germana Consol, de Modes Parera. La Dalmira hi abocava tots els cinc sentits. Val a dir, però, que tant l'una com l'altre eren bons plançons i els esqueia amb molt bon aire.
Heu de pensar que Tordera tenia fama de noies maques i elegants i els balls de societat eren molt distingits. A més eren amenitzats per l'orquestra La Principal de la Bisbal, que durant molts anys tenien contractada per aquests dies, i feia que fos la Festa més lluïda dels pobles de la rodalia.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Dos anys de la meva vida - Primera entrega


Oh amor meu, quin desconsol quan l'altre nit vas passar amb una amiga tot feliç bromejant tan a prop meu; ni em vares veure i el meu cor, saltant com un cadell, em va marxar el pit corrent darrera teu afanyós per tocar-te, acariciar els teus cabells i contemplar els teus ulls clars.
Voldria ésser una flor de colors ben vistosos, perfecta perquè et fixessis en mi, però això no és possible; ja sé que mai no em miraràs amb l'esguard amorós com jo voldria i sempre més guardaré el meu secret i t'estimaré, si, peró sense esperança; qui sap si en l'altre vida els dos, llavors, podrem ajuntar les nostres ànimes, peró mentrestant t'estimaré, t'estimaré.

Estic desolada; tan sols sortir al carrer m'he assabentat de la teva mort. M'he quedat tan aclaparada que crec que tots han descobert el meu secret.
Déu meu! Si almenys aquesta pèrdua hagués servit per a alguna causa honorable, però no, aquest tret que ha segat la teva vida a les trinxeres no ha servit per a res més que per aixó: per segar la teva joventut exhuberant, per causa d'una guerra cruel, odiosa i innecesaria, de la qual tu, em consta, n'eres contrari com molta altre gent.
No em queda el consol d'anar a plorar i posar unes flors a la teva sepultura; has caigut molt lluny de la teva terra estimada; mai no sabré on ets. Sols em queda el consol (tan petit) de pregar per tu... Octubre 1938


Tot va començar, més ben dit no va començar perqué de petits ens ignoràvem, ja que érem de grups socials diferents i viviem als extrems oposats del nostre poble; és a dir, que ni els nostres jocs eren comuns com ho eren amb altres grups de nois i noies amb qui per ser veïns, ens vèiem quotidianament.
En anar creixent tampoc vàrem tenir gaires ocasions per trobar-nos, ja que el seu ambient era molt diferent del meu i ell pels seus estudis passava llargues temporades fora.
Va ésser al'escola d'adults on jo feia uns cursets nocturns de llengua catalana, francès i dibuix, on per mrimera vegada el vaig conèixer, dic el vaig perquè no crec que ell es fixés en mi.

Era un noi molt brillant, simpàtic, parlador i amable; a més molt més educat que la resta de xicots que jo tractava; físicament també era bastant notable, almenys així el veia. Tenia el cabell ros i els ulls molt blaus; no és d'estranyar, doncs, que m'enamorés d'ell molt aviat.

Cada matí passava, minut més, minut menys, pel mateix lloc, ja que va aconseguir un treball a prop de casa meva, i jo, fent veure que tenia alguna cosa a fer al carrer estava al'aguait per veure'l passar.

Jo, mira el que és l'amor, ja en tenia prou amb la seva salutació i el seu petit somriure; era feliç com aquells gossets a qui l'amo els fa una moixaina, com una caritat a un pobre.

Va començar la Guerra Civil i nosaltres anàvem fent la nostra monòtona vida. Es fa fundar la associació d'amics entre els alumnes i fèiem alguna festeta i algun campionat de tennis de taula, però tot seguia igual.

Quan ja portàvem un any de guerra, més o menys, varen demanar a files els qui serien anomentas "la lleva del biberó", tots xicots de disset o divuit anys.

Li va tonar a ell junt amb altres amics incorporar-se i va ser llavors quan el grup d'estudiants de l'escola nocturna, patrocinats pel mestre que ens donava les classes, va acordar formar uns equips de noies per mantenir correspondència regularment amb tots els que marxaven. Així que estigueren destinats varen escriure a l'escola per assebentar-nos d'on havien anat a parar que, naturalment, va ser on es desenrotllaven els grans combats.
Coses del destí; a mi junt amb una altra amiga em va tocar la sort - així ho vaig considerar jo- de poder cartejar-me amb el meu estimat.

Continuará...

Agraiment

Benvolguts bloguistes: Us vull donar les gracies a tots per els anims que em doneu. M'anímeu molt i a mi m'agrada tant la poesia, que encara feu que m'esforci més per fer-les mes boniques.
No dic ben fetes, perqué ja heu pogut llegir més d'una vegada que no he estudiat com les gran escriptores: Mercè Rodoreda, Rosalía de Castro, i tants i tantes que crean uns poemes o noveles, d'acord amb la seva categoría de mestres de les lletres que son. A mi només em surten del cor.
Moltes gràcies per els vostres elogis!
Felicita

dijous, 5 de febrer del 2009

Concert al Palau


Tot és a punt, l'auditori, expectant, roman callat
el local s'ha sumit en la penombra,
s'oiexen unes veus sorgir de l'ombra,
el director, impetuós, marca el compàs.

Les veus del cor, adés potents, adés remoroses
semblant un cor d'àngels omplen el Palau,
aquest Palau joiell del nostre poble
on l'encis de la música hi és real.

El geméc dels violins amb dolça melodia
acompanya els cants del Requiem de Fauré
i les notes amb deix de melangia
impregnen l'esperit d'amor i fè.

"Deslliureu-me Senyor
de la mort eterna en aquell dia terrible
que sotraguejarà els cels i la terra
quan vindreu amb el foc per a jutjar el mon".

El missatje, sinistre, sona potent
i l'ànima suara tranquil.la, esdevé temorosa
am l'avís que espaordeix i és prec alhora,
d'un demà que és llunyà... o és inminent.

La percusió cobreix els clams del cor
fins fer vibrar els àmbits del Palau;
hipnotitza, l'impresionable só
de trompes i fagots i el gros timbal.

Minva el "fortissim" i el dolç violoncel
recolza el cor, que amb bells accents
alleuja i assossega sentiments
i treu del ser, l'angoixa i el recel.

"Que els ángels et menin al Paradis
que t'aculli el cor celestial
i tinguis junt amb Llatzer
el repós etern."

Oh fort magnetisme musical!
s'alça el public com un sol cos al gran final;
amb llargs aplaudiments retra homenatge
als interprets, al gran mestre i al Palau...

Han callat les veus i el ressó de les últimes notes;
resta silenciós el bell Palau.
A fora el sorollós trafegament de gents ignotes,
i a dalt la lluïsor d'estels en el cel blau.

Magistral recital... bella l'estança
els pensaments de pau volen ingràvids
i el sentiment profund que em té ensonyada
es deixondeix en un res que em surt dels llavis.

Felicita

dilluns, 2 de febrer del 2009

Mesurant sentiments


A l'anar passant els anys
plens de records i enyorançes,
vas garbellant il.lusions,
desenganys o benaurançes.

Al final veus que ha restat
la mesura ben migrada,
és poc l'amor i amistat
que dintre teu hi té estada.

Al cor, dels amors que guardes
ben pocs hi han posat arrèls;
els que tu més estimaves...
els que t'eren més fidels.

Que s'ha fet de l'amistat
que tu creies entranyable?
als uns els has oblidat,
als altres, s'els ha emportat
la mort, que és inexorable!

T'acompanyen els records
de la joventud llunyana
i un sentiment de tristor
amb nostàlgia s'agermana.

Passejes esmaperdut
pel parc on vas cada dia;
t'abalteix la solitud,
et pren la malenconía.

Et distreu el xerroteig
de sorollosa maïnada
i el pensament et fuig lluny...
fins ta infantèsa enyorada.

Però a l'apropar-se un infant
que et demana una rondalla
les tristors, seguit, se'n van
i al cor floreix la rialla!

Felicita Sagrera

diumenge, 1 de febrer del 2009

Soc amiga


Vull ser amiga de la Terra,
la mar i les estrelles,
de les bestioles, les plantes
i totes les coses tendres;
meravellar-me del miracle
que ens envolta a l'univers,
contemplant quan neix la llum
i quan s'estingeix.
Vull ser amiga de l'home,
de la dona, de l'infant...
sens rebutjar el color, ni la raça
al meu voltant.
Vull compartir amb tothom
la pau, no pas la guerra,
l'aire i el sol i l'aigua
i els fruits tots d'aquesta terra.
Vull sentir el cor lliure
fent-lo ben gran
fins que esclati dins el pit
tot estimant...
Vull omplir-me a vessar
les mans i el cor
per oferir-ho als germans
orfes d'amor.
Vull desterrar de mi
l'odi i la falsedat
i l'afany d'esclafar a l'amic
per ser enlairat
Vull aixecar-me de la pols
que em cega els ulls
i caminar per camins purs
i sense embulls...

Aixì podrè sentir, senyor,
lo bell que és viure
i així, potser m'adormiré
amb un somriure.

Felicita

dimecres, 21 de gener del 2009

Poesía


Hi ha cosa mes bonica
que un poema ben escrit?
es cosa que el cor et dicta
i t'assossega l'esperít.

Quant veus un paisatge esplèndit,
les paraules surten fluïdes
sense buscar-les ansiós.
Les flors tambe són bon tema
per sa bellesa i colors.

Quan estimes a una noia
hi ha res tant natural
que un poema on li expliques
l'amor que ella t'ha inspirat.

L'afecte d'un fill a la mare
no l'omplen de felicitat,
les frases d'agraïment
que al poema haurà trobat?

I al mati quan surt el sol
es veuen coses tant belles,
que si tens un cor sensible
pots gaudir de maravelles.

Si t'agrada la poesía
gaudeixes dels sentiments,
i adquireixes la cultura
dels qui viuen plenament.

F. Sagrera - Gener 2009

diumenge, 11 de gener del 2009

Sant Ponc


En un racó de muntanya
i amagada dins del bosc,
hi ha una bonica capella
amb mil aromes de flors.

Les flors són totes boscanes
Sant Ponç les guarda amorós,
la reina n'és la ginesta
que omple tots els vessants d'or.

Trovarem també la farigola
i romaní del més flairós
i les roses beneïdes
que ens embriagaran d'olor.

Pujem a dalt de l'ermita
que ja ens espera Sant Ponç
i a tots amb sa bonhomía
darà la benedicció.

En retornar cap a casa
collirem un munt de flors;
les portarem a braçades
al costat del nostre amor,
que ens dirá paraules dolces
que ens alegraran el cor.

I en arribar a nostres llars
tindrem pau i benestar
amb la il-lusió renovada
per poder un altre any tornar.