dissabte, 2 d’agost del 2008

Amor perdut

Asseguts al pedriç adossat a la soca
sota l'ombra fresca del lladoner,
no sabem parlar, ens colpeix l'angoixa,
la boca està seca... el meu cor també.

Veig el cel molt blau, les petunies florides
que engalanen el voltant del safareig
la fressa de l'aigua brollant cristallina
i les plantes que es mouen amb manyac oreig.

Fruïm del perfum agradós de l'espigol
que ens porta l'aire del bosc més proper
a la llunyanía se senten els xiscles
de les orenetes, volant amb plaer.

De sobte els teus ulls amb mirada intènsa
busquen els meus ulls que fugen covards
i em dones un bes, amb la galta encesa
ardent i febrós, com mai m'han donat.

Sento amb emoció a la meva cara
l'humitat calenta del teu plor abundant
i el lligam ansiós i fort dels teus braços
que no volien deixar-me marxar.

Ho vaig fer orgullós deixant-te molt trista
menyspreant l'amor que m'havies dat,
vaig marxar afanyós de viure la vida,
d'assolir amb escreix la felicitat.

Ara que sóc lluny i sense esperança
recordo aquells ulls que vaig rebutjar,
el teu gran amor i aquella besada...
quan vas oferir-me ta virginitat.

Ara que soc lluny, repasso la vida
que no m'ha donat la felicitat
i espero abatut i sense alegria
pensant sempre en tu, amb el cor trencat!

Novembre 1992