Rima LIII

Tornaràn les obscures orenetes
a penjar els seus nius al teu balcó
i trucaràn els vidres amb ses aletes
i et parlaran d'amor.

Però aquelles que al volar es paraven
per contemplar el nostre gran amor
quan joiosos abraçats ens estimavem
aquelles, ¡no tornaràn!

Es tornarà a enfilar la mareselva
a les tápies del teu jardi flairós
i cada tarda quan s'acaba el dia
tornaràn a obrir les seves flors.
Però aquelles amb gotes de rosada
que tu i jo miravem tremolar
al caure com llàgrimes glaçades,
aquelles ¡ja no hi serán!

Tornaràn a sonar a dintre teu
paraules ardents que et despertaràn
i el teu cor ensonyat i trist alhora
potser s'alegrarà...
Però enamorat com jo ho estava,
que t'adorava com a Déu en un altar,
com jo t'he estimat... no ho dubtis,
¡ningú t'estimarà!