dilluns, 11 d’agost de 2008

La meva llar


Oh, casa pairal, sempre recordada!
davant soleiosa, darrera ombrejada,
tan blanca i polída com ma jovenesa
tan clara i alegre com nostra infantèsa.

El bassal de l'hort voltat de pollancres...
amb tots els amics en temps de vacançes,
sento en el meu cos la fresca caricia
de l'esquitxoteix llançat amb malicia.

Dels daurats raïms, penjant de la parra
sento la dolçor, la boca ensucrada...
De l'arbre surer de frondoses branques
sento la frescor de l'ombra anhelada.

Sortint de l'escola l'estol de maïnada
feiem cap a l'era... a l'era enyorada
testimóni viu de jocs i rialles,
rotllanes i contes, amicals trobades.

i arribant la nit, sota l'estelada
amb el xiu-xiueig d'alguna besada
blanques il.lusions, dolçes confidencies,
paraules d'amor, sospirs... i silèncis.

Tot en el record ha quedat enrera
la casa, els amics, el bassal i l'era...
Oh, casa pairal sempre recordada!
Siguis beneïda, tant com anyorada!

Agost 1994

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gracies per demostrar que pel romanticisme no hi a edat.
Quan sigui gran vull ser com tu.

Espero que continuis escribint i dibuixant molt de temps.