dijous, 13 de novembre de 2008

Desglaç (prosa poètica)


No intentis enganyar-me,
no saps mentir
quan la paraula transformada en sageta
fereix a qui tu estimes.

Els teus ulls clar i serens
defugen la mentida
i els trets de la teva cara dolça,
noble i estimada,
em diuen la veritat,
la veritat tan anhelada.

A la tardor, quan els arbres
atapeïts del gebre que la nit
ha acaramullat a les fulles,
la minsa escalfor del tebi sol
fa que es desglaci en gotes
regalimant cap al terra.

I aquesta veritat
que m'has dit sense paraules
ha fet que, com el sol en els arbres,
el meu cor es desprengui del gebre
que durant tan temps
la indiferencia hi ha dipositat.

Confio que la teva paraula
tan esperada, farà que torni
a bategar aquest pobre cor meu
amb més força que mai.

2 comentaris:

Tercera Edad ha dit...

Hola Felicita no sabe la ilusión que me ha echo que me ponga un comentario ,yo soy una persona que doy clases gratis ala residencia ah personas de 78 años ,y lo felices que las hago cuando les doy poemas para que los escriban ,me gustaría poder conocerla usted
será una persona maravillosa siempre que quiera puede contar con migo tiene un blob precioso un saludo ENCARNA

Anònim ha dit...

Es maco veure com "la gent gran" que jo no anomenaria així sino que diria "gent amb saviesa" ens continua aportant maduressa, vivències, sentiments ...........
a tots/es els qui ves a saber a les seves edats tindrem aquestes ganes i forces de viure i comunicar-se amb els demes. Continueu així sou un exemple pels demès. En quant el vers dir-te Felicita que també l'has brodat.
Una abraçada
Mª Assumpció (penso que val la pena que ja no em dirigieixi com anonima)