diumenge, 9 de novembre de 2008

Tot el que el temps s'endugué


Mireu-se´l! Encara menté la gallardia
de la seva joventut, ja que es llunyana,
i que ell intenta retenir amb valentia
per fer presència i suport a la companya.

Els ulls li reflecteixen serenor i fermesa,
encare té il.lusions i amor tendrals,
amb l'esguard fa a l'esposa la promesa
quan curtegen les tardes tardorals.

No sempre les arrugues li han solcat la cara
ni tenia pocs cavells blancs com la neu,
antany era un minyó de vista clara
ben plantat i orgullós, el món tot era seu.

Ha viscut la vida lluitant dia a dia
els dies, mesos i anys s'han esmunyit,
i avui que està envellit contempla amb ironia
la joventut passada... el temps fugit...

Que s'han fet de les lluites esforçades
del delit pel treball ja no li'n queda res!
perquè han servit les ambicions passades?
la joventut perduda no es pot comprar amb diners.

Quan els records sovint li duen melangia
s'enmusteix com flor tallada del seu brot,
doblega el cos com canya que el vent vincla
i té caiguts els ulls, dels que s'escapa el plor.

1er premi de poesia 1997.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina poesia més maca!!!!!!!! es teva Felicita? Has sabut plasmar molt bé el que pot ser la vellesa si no hi han il.lusions que ajudin a remontar i lluitar cada dia amb alegria.
Aixó també pasa a la gent jove per això és bó tenir aficions tan maques com la teva que et fan poder treure a fora sentiments i a més et mantenen activa intelectualment.

Esperaré la propera publicació. petons!!!!

Felicita ha dit...

Ara que ja soc gran comprenc el que es pot fer sense molts sacrificis per tots els que ho necessiten. Hi ha moltes persones que s-han quedat soles del tot i es bonic fer alguna cosa per ells. Penso com tu.
Una abraçada
Felicita