dissabte, 12 de juliol de 2008

El meu segon Post

Desconsol

Davant del mar, al trenc de les onades
que van i venen tot mullant-te els peus,
mires al lluny, les parpelles mig tancades
sens veure res, tan sols veus dintre teu.

Recordes aquell dia llunyà quan ell marxava
amb paraules d'amor dites molt aprop teu
els seus llavis just fregant la teva cara
els ulls brillants i emocionada veu.

Sents els batècs dels cors l'un contra l'altre
els braços enllaçats en el teu còs
i ara amb llàgrimes que et baixen per les galtes
sens el dolor punyent del desconsol.

Tornaré, et va dir ell amb fermesa,
tornaré amor meu i et tornaré a estimar
i ara tu amb els ulls xops de llàgrimes
i el cor molt encongit, no pares de plorar.

Mires a l'horitzó a on ell és ara
al món llunyà a on se'n va anar
i dius molt baix baixet tapant la teva cara
-o no! mai més, mai més no tornarà!

Març 1990